Hi ha dues maneres d’entendre el concepte de consciència en sentit moral. Per una banda, sol significar la instància última i íntima a la qual es remet cadascú per traçar la línia sempre difusa que separa el bé del mal. Però hi ha un altra accepció, més suggerent: la consciència seria una mena de testimoni inefable de la veritat o, si més no, de la teva veritat, de la idea que t’has format d’allò que és veritable. Pots actuar d’acord amb aquesta veritat o no; la pots confessar o amagar, t’hi pots avenir o la pots rebutjar, hi pots negociar o t’hi pots rebel·lar, però allò que no pots fer és desconèixer-la. La consciència seria aquell racó teu més íntim per a la qual no hi ha secrets.
Tots, és obvi, transigim amb més o menys freqüència davant allò que ens mostra la consciència. En tots els àmbits de la vida ens hem d’empassar més d’un gripau. I això també succeeix, i d’una manera especialment rellevant, en la política de partit. Els qui hi prenen part activa formen part d’un col·lectiu, es deuen a un projecte, treballen perquè vagi endavant, i per tant més d’una vegada estaran disposats a tòrcer, amb més o menys virulència, allò que la consciència els “dicti” en la seva intimitat intransferible. Així, si el teu líder s’equivoca, no ho reconeguis, que faràs bo l’adversari. Si el teu partit fa ara el contrari del que deia quan estava a l’oposició, fica mà a l’argument del realisme i el pragmatisme, o en el millor dels casos apel·la al bé comú. Etcètera.
Tot això, si es dóna amb seny i mesura no em sembla malament: els puritans em fan una porada, i no parlem ja dels franctiradors, els salvapàtries, els herois i altres redemptors. Preferesc la gent normaleta. La qüestió, és clar, és que tot té límits. I servidor fa temps que em deman fins a quin punt la gent de dretes moderada, assenyada, bona gent, que no combreguen amb els excessos dels dirigents de la dreta espanyola, fins a quin punt podran continuar tibant la corda que tensa dos extrems: la seva consciència, i la fidelitat a les sigles o a la ideologia. Entenc, per exemple, que davant l’eslògan de precampanya “Palma funciona”, fins i tot els meus veïnats peperos de Son Gotleu, que pateixen la brutor, la renou i el desgavell del barri tant o més que un servidor, mirin cap a una altra banda. Això són exigències suportables del guió. Però cada vegada em costa més d’entendre i de pair el silenci còmplice de la pràctica totalitat de la base social de la dreta davant la degeneració perversa i la indecent tergiversació sistemàtica de la veritat a què s’han abandonat alguns dels seus líders més destacats. Què en pensen de la guerra d’Iraq, o de la manipulació de la informació i dels sentiments en relació als atemptats de l’11M a Madrid, o de la corrupció urbanística que empudega el nom de tanta gent seva? Per què mai no diuen res? A un altre nivell, per què no apareix ningú per desmarcar-se dels excessos verbals i les misèries mentals del president honorari Aznar, com les que acaba d’amollar sobre l’alcohol i la conducció?
M’importa ben poc que aquesta complicitat activa amb la iniquitat es pretengui explicar segons patrons castrenses (els militants són una tropa disciplinada), com a conseqüència de la intoxicació del periodisme afí, o que s’aventuri una hipòtesi psicològica (fabricar-te i creure’t una veritat a mida t’ajuda a neutralitzar la divisió interior, i així pots continuar aixecant-te cada matí sense que et faci mal l’ànima), o que s’opti per qualsevol altra explicació, més raonable o més fantasiosa. El que em preocupa és que això succeeixi amb tanta extensió, que hi hagi tantes víctimes d’aquesta epidèmia moral.