El món es divideix en dues parts: Mallorca, i fora Mallorca. No sé si aquesta dita té autor conegut, o si és un adagi popular anònim. En qualsevol cas, crec que més gent de la que sembla se la pren seriosament, o almenys en fa la impressió.
Si feim una passejada per les pàgines d’opinió de qualsevol diari de per aquí, o guaitam a moltes de les investigacions socials que es fan a la UIB, o escoltam els debats polítics o simplement assistim a una conversa de cafè, fàcilment hi detectarem una tendència bastant estesa a identificar i intentar explicar les coses que passen a Mallorca com un conjunt de circumstàncies que, en allò més essencial, s’expliquen i s’entenen per causes pròpies, intrínseques, endògenes. El món és molt gran, hi passen moltes coses, i hi ha gent que les explica molt bé, però Mallorca… és una altra història.
Segur que aquesta perspectiva té una certa raó de ser. El geògraf Bartomeu Barceló va encunyar fa temps el concepte d’«illeïtat» per intentar comprendre aquells fenòmens que s’esdevenen a una illa, i en particular als seus habitants, que serien fruit, justament, de les dinàmiques específiques i del caràcter propi d’una illa, allò que vindria donat pel fet de ser una illa. Però hi ha un abisme entre aquesta anàlisi i el risc de menystenir la creixent interdependència de la realitat mallorquina amb el seu entorn, de 
subestimar el procés de desaïllament que ens afecta d’una manera cada vegada més aclaparadora, i que, en major o menor mesura, ajuda a entendre allò que ens passa en aquest tros de món com la forma concreta, el rostre particular, l’ara-i-aquí del fenomen que, per entendre’ns i sense ànim de simplificar, s’ha vingut a anomenar com «la globalització».
Si perdem de vista aquesta perspectiva d’ampli abast correm el risc d’equivocar-nos en el diagnòstic, i no diguem ja en les eventuals propostes de construcció del futur. Un exemple: l’opressió urbanística que sofreix Mallorca és absolutament certa; els responsables del desgavell tenen nom i llinatges mallorquins; i, posats a ser francs, tots ens reconeixem una mica culpables, o si més no responsables, de no haver sabut/pogut/volgut aturar a temps els desastres consumats. D’acord. Res, tanmateix, que no passi de manera gairebé generalitzada al nostre entorn, per més que el fet de ser una illa -un territori limitat i fràgil- n’incrementi el dramatisme. I ara podríem parlar d’immigració, de processos de fragmentació i descohesió social, d’economia depredadora i artificialment accelerada, de destrucció del patrimoni material i immaterial, de pèrdua d’identitat a causa de la ruptura amb les arrels culturals, de totes i cadascuna de les realitats i dels problemes que identificam a Mallorca i que, tanmateix, no són tan nostres com de vegades ens sembla.
Ens miram la Mallorca d’avui, i veim un país desfigurat, un teler que es desfà, una societat (?) constituïda per grups que s’ignoren els uns als altres, illes relacionals sense uns valors de cohesió compartits per tot el conjunt i sense un projecte global de futur; una societat dintre de la qual la millor manera de triomfar és l’escalada o la fuga individuals. Hi ha però, en aquest retrat, res de substancialment diferent de les aproximacions que ens proposen els observadors més lúcids de la transformació del món i la cultura occidental? Hem arribat al punt de no saber dir, ni tan sols, què és Mallorca, perquè la transformació és tan ràpida i profunda que ens hi perdem. Sabríem dir, de la mateixa manera, què és el món d’avui i cap a on va? Trenta-nou, trenta-deu, em sembla.
No és la meva intenció convertir aquestes reflexions en un lament estèril, un plany desolat per abonar la canterella del “no hi ha res a fer”. Ben al contrari. El que pretenc, modestament, és contribuir a no caure en el parany de les consignes que ens prometen, per a demà passat o l’altre, una Mallorca nova i fantàstica.
Terry Eagleton ha escrit un magnífic llibre («Después de la teoría», Debate, Barcelona 2005) en el qual fa un relat descarnat i demolidor del viatge cultural d’occident. En resum, ens situa davant l’actual crisi de la Modernitat; en termes polítics explica que, després de la fallida del socialisme real, el capitalisme global i salvatge s’ha convertit en l’únic model realment existent. És el moment en què la dreta triomfalista reinventa amb audàcia la forma del planeta, mentre que l’esquerra es desagrega i es bat en retirada cap a un pragmatisme de baixa volada. Eagleton afirma, contra Fukuyama, que aquest no és el final de la història, però ens adverteix que tampoc no és una escala tècnica cap a un alliberament assegurat. És el moment, diu, en què és necessari tocar molt de peus a terra, defugir qualsevol nostàlgia, abandonar totes les velles receptes que, tanmateix, han fallat, i combinar, per difícil que sigui, l’acció transformadora possibilista (allò que podem fer i aconseguir ara i aquí), amb la recuperació de l’alenada utòpica, única via per possibilitar un escenari de futur distint del que ara, mateix, ens sembla inexorable.
Crec que no és gaire forçat parafrasejar Eagleton i aplicar el seu raonament a Mallorca: aquí la dreta triomfalista reinventa amb audàcia (i amb impudícia, i amb sordidesa… disculpau, però som incapaç de reprimir-me) la forma de Mallorca, i si l’esquerra -jo afegiria: i, sobretot, el nacionalisme- no són capaços de frenar la seva embranzida, correm el risc d’impossibilitar qualsevol altre futur. Pere Antoni Pons ha escrit, en perfecta sintonia amb Eagleton, que “en aquests moments [el PP] és a punt d’assolir definitivament el seu objectiu: fer que qualsevol altra Mallorca sigui, per sempre més, inconcebible (…). L’únic futur real i realista, avui, és el que arriba fins a les eleccions autonòmiques del 2007. No més enllà, perquè serà llavors quan el PP rubricarà sense remei ni marxa enrere la seva propietat sobre el present i el futur de Mallorca, o, al contrari, perquè serà llavors quan aquells que aspiren a una altra Mallorca podran començar a posar-la en pràctica, a construir-la.”
Fixem-nos-hi bé: ni Eagleton en relació al món mundial, ni Pere Antoni Pons pel que fa a Mallorca, són optimistes. No ho poden ser. Confessar-se optimista després d’haver mirat, ni que sigui des del balcó de la teva casa segura, com està el panorama -del món o de Mallorca, tot i que a escales diferents-, és una obscenitat o un indicador d’inconsciència. Però tampoc no són pessimistes. Eagleton i Pons obren una escletxa a l’esperança. Res de nostàlgia per les velles “grans narracions”, res de reiterar receptes caducades, d’insistir en discursos marcits. No parlen del passat, sinó del futur: del futur possible, o del futur condemnat. Josep Pla deia que hi ha dues maneres de situar-se davant dels problemes polítics: la del qui diu “en aquest país no hi ha res a fer”, i la del qui afirme “en aquest país tot està per fer”. No hi ha dubte de quina és la proposta d’Eagleton i de Pons, i a la qual servidor, modestament, s’apunta.
Del que es tracta és de defugir dos grans perills: el del pragmatisme de baixa volada, i el de la ingenuïtat voluntarista. I em sembla just reconèixer que tant els partits nacionalistes i d’esquerres del nostre país, com els representants del que s’anomena d’una manera vaga “agents socials” o “societat civil”, no han estat gens immunes a aquests pecats: un de defecte, l’altre d’excés.
D’una banda, el possibilisme buit de projecte, el pragmatisme fat i curt de mires, producte del fatalisme i la renúncia. Un cop constatada l’hegemonia de la dreta, sectors importants del nacionalisme i l’esquerra, astorats davant la capacitat de la dreta per connectar amb amplis sectors de la societat, aclaparats per la seva potència discursiva i electoral, i en el fons seduïts per la seva gosadia, per la seva arrogància i la falta de complexos, opten per aigualir el seu propi vi i es vesteixen, com més millor, de moderatisme, i emmalalteixen de gestionitis aguda quan la mètrica electoral els dóna quotes de govern. Pretenen seguir l’adversari fins el seu propi terreny, en lloc de proposar i dissenyar un escenari alternatiu, veritablement diferent, i batien aquesta operació de rebaixes amb el nom-amulet de “realisme”. Tanmateix, l’original sempre apareix més fort que la fotocòpia, i si el model de tot i l’horitzó de tothom -també d’aquests progressistes renunciants- és el sagrat mercat, és millor donar crèdit, s’ha dit la majoria de ciutadans, als qui el practiquen, més que no pas als qui en això hi tenen poca pràctica. Quan perden el poder, els entra el canguelis a aquests renunciants, que ja no poden concebre cap sentit a l’acció política com no sigui la que s’exerceix des del govern, i retroalimenten la seva opció: encara no s’han moderat prou, encara no són prou com els altres, encara han de continuar traient flassades. El trist destí d’aquesta via té tres possibles estacions terminals: el declivi del discurs i el perfil propi, avantsala de la definitiva marginalització política i electoral; en el millor dels casos, l’alternança en el poder d’opcions que, tot comptat i debatut, acaben essent les dues cares d’una mateixa moneda; i la tercera estació, la més patètica, el canvi de militància, passant-te directament, amb més o menys gràcia i fatxenderia, a les files enemigues.
L’altre perill, dèiem, és el del voluntarisme ingenu, el de l’utopisme il·luminat o visionari, expressió, sovint, de la fugida cap endavant quan no se sap gaire bé què fer amb la realitat més immediata. Consider, sincerament, que el nacionalisme i l’esquerra a Mallorca han estat, en general, bastant immunes a aquesta malaltia, però no del tot. Al Principat de Catalunya diria que en van més servits. La generació d’expectatives difícils o impossibles de dur a terme, l’encaterinament amb propostes massa compromeses quan la seva realització no només depèn de les pròpies forces, o el radicalisme formal del discurs acompanyat de la ineficàcia o la irrellevància de l’acció, són terreny abonat per a la frustracció i el desencís. Quan fa quatre dies sentíem parlar de “segona transició” o de “període constituent” per descriure el que era tan sols un procés absolutament convencional de reforma estatutària, fent de contraveu als clams apocalíptics d’una endurida dreta espanyolista, més d’un i més de dos pensàvem que això no podia dur res de bo, i que, al capdavall, qui tenia més a perdre en aquesta partida era, com de fet ha succeït, el nacionalisme. Utopia i realisme no estan barallats. Ingenuïtat i realitat, sí.
Cal trobar, doncs -i ningú no ha dit que sigui fàcil- el punt d’equilibri entre practicar un possibilisme ben entès -eficaç, fructífer, honrat i ambiciós- i, al mateix temps, apuntar més amunt i més enllà. D’això se’n diu, simplement, responsabilitat i sentit comú, cosa que, pels temps que corren i en el país que vivim, Déu n’hi do.
I tot això, per a què? No, no ens hem perdut. Parlàvem, ras i curt, de la necessitat i la urgència de treure del poder el PP. No és mania, no és fanatisme, no és obcecació. És, més que qualsevol altra cosa, una qüestió d’higiene democràtica: la derrota del PP és condició sine qua non per tal que, com a mínim, els ciutadans de Mallorca de la nostra generació estiguem en condicions d’exercir un dret avui tan peremptori com és la possibilitat de triar un futur per al nostre país d’entre diverses opcions. Darrere la façana propagandística de govern fantàstic i país meravellós hi ha un projecte profundament identicida i destructiu de les Illes Balears que hem heretat i conegut, un projecte amb un gravíssim perill d’irreversibilitat.
Què és Mallorca? Què volem que sigui Mallorca enmig d’aquest món tan complex i canviant en què ens ha tocat de viure? La resposta només podrà sorgir d’un consens real i plausible entre les diferents ideologies, sensibilitats, cosmovisions, ètiques i estètiques, comunitats humanes i xarxes ciutadanes que compartim la Mallorca d’avui. El canvi polític que Mallorca necessita no és el talismà que guarirà el país de totes les patologies, la caixa màgica de la qual traurem tots els remeis. En absolut. Sí que crec, però, que el canvi polític ha de ser la primera passa i és la condició de possibilitat per tal que el futur que vostè imagina i desitja, si no coincideix amb el projecte del PP, sigui, simplement, practicable.