Josep Pla va escriure al Quadern gris algunes línies -escadusseres i com de passada- sobre les sensacions poc reconfortants que li produïen la política i els polítics. En un moment donat del Quadern, Pla confessa no entendre la política internacional, que troba inintel·ligible excepte per als qui la fan, i encara. I tot seguit parla de la política local en uns termes ben poc afalagadors: «la politiqueta interior és la cosa més adotzenada i vulgar que hom pot arribar a imaginar», «en qualsevol altre estament hi ha gent de més valor». A la mateixa pàgina, Pla reprodueix una conversa entre Goethe i Eckermann, escrita pel primer, que ajuda a comprendre el menyspreu que sentia Pla per molts polítics. La reproduesc parcialment: «Eckerman: Napoleó degué posseir un poder de seducció excepcional, ja que tots els homes se li col·locaven immediatament al costat amb entusiasme i es deixaven dirigir per ell. Goethe: Sens dubte, la seva personalitat era superior. Però la raó principal del seu poder d’atracció consistia en això: que els homes estaven segurs d’aconseguir els seus fins guiats per ell. (…) La naturalesa humana és així. Ningú no serveix un altre perquè sí; però, si creu que servint-lo se serveix a si mateix, llavors ho fa de gust.»
Parlant de Napoleó -i ja em disculpareu l’excés de pedanteria-, ara em ve al cap un comentari d’un altre gran escriptor: Stefan Zweig, autor d’una biografia brillant i suculent de Joseph Fouché, el polític francès de l’època revolucionària amb natura d’anguila que, entre altres coses, va ser mà dreta de Napoleó. Zweig diu que «una sola cosa era important per a ell: estar sempre amb el vencedor, mai amb els vençuts. (…) En té prou amb vint-i-quatre hores, sovint només amb una, moltes vegades només amb un minut, per llençar sense escrúpols la bandera de les seves conviccions i desplegar-ne una altra aparatosament. No va amb una idea, sinó amb els temps, i com més de pressa corrin, més ràpid els seguirà.» Zweig diu que sent per Fouché una mescla d’admiració i aversió. Es treu el barret davant la seva capacitat d’adaptació i canvi, li té un gran respecte per les jugades mestres que sempre el mantenen sobre la cresta de l’ona, però al mateix temps en detesta la falta d’escrúpols i allò que en diu l’estranya espècie moral d’aquest singularíssim home polític.
De gent així n’hi ha hagut sempre, em direu. En efecte, i per tant no tenim cap motiu per pensar que les coses avui haurien de ser diferents. I no ens ha de sorprendre, fins i tot hem de considerar lògic, que en aquesta època nostra en què el país se’ns desfà com un calcetí de fil, quan la gestionitis prosaica i el pragmatisme sense esperit van ocupant el lloc de la política entesa com a art i com a vocació de transformació o de construcció social, no ens ha de sorprendre, deia, la gent a qui tant li serà carn com peix, que farà de la promiscuïtat política el seu credo, i que en conseqüència no tindrà cap problema a considerar que en un polític la ideologia és una anècdota accessòria i prescindible, de la mateixa categoria que el pentinat que em faré avui.
«Què demanes a canvi de la teva ànima?», li va demanar el dimoni a un home. «Riqueses, possessions, honors,… i també l’eterna joventut, poder, salut… i saviesa i enginy, i bona sort i amors, i plaers i sensacions. M’ho donaràs, tot això?», va demanar l’home. «No et donaré res», va respondre el dimoni. «Idò jo no et donaré la meva ànima», va contestar l’home. Però el dimoni li va replicar: «La teva ànima, ja és meva.»