Dissabte passat vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una projecció de la pel·lícula documental Las alas de la vida, gràcies a la gentilesa de l’equip productor de la pel·lícula, que va convidar professors i professores de secundària a una sessió de preestrena, en vistes a facilitar el treball amb l’alumnat. Se’m fa difícil, gairebé impossible, traduir en paraules les emocions que m’ha provocat i les reflexions que m’ha suscitat aquest film extraordinari. Però com que s’estrenarà a Palma el proper 16 de març, em sent empès, gairebé moralment obligat, a dedicar avui aquestes línies setmanals per recomanar-vos-la: no us la perdeu.
Dirigida pel cineasta valencià Antoni P. Canet, conta la història real del metge Carlos Cristos, resident a Mallorca des de fa anys, i que pateix una malaltia neurodegenerativa, invalidant i incurable. Tractant un tema tan complex i difícil com és el camí cap a la pròpia mort, la pel·lícula no cau per res del món en un drama sensibler, no vol provocar la llàgrima fàcil, i està a les antípodes dels degradants reality show que abunden a la televisió i que sovint tracten amb una insuportable banalitat i falta de respecte els temes relacionats amb la malaltia i el final de la vida. En aquest cas, el que llegeixes als textos de promoció de la pel·lícula s’ajusta plenament al que després et trobaràs a la pantalla: «és una invitació per transitar junts pel complex escenari creat entre els llindars de la vida i de la mort, parlant amb naturalitat dels grans temes associats al final de la vida, sense dramatisme i, com diu el propi Carlos Cristos, si és possible, amb un somriure.»
Un dels aspectes que consider més reeixits d’aquesta pel·lícula és que tu, l’espectador, en cap moment sentiràs que els seus creadors o els seus protagonistes et vulguin alliçonar, et vulguin inculcar allò que has de creure o pensar sobre els temes delicats i apassionants que tracta. Hi apareixen diferents postures i creences, diverses conviccions i actituds davant la malaltia i el camí cap a la mort, totes presentades des de l’autenticitat amb què les viuen els seus protagonistes. Com a espectador, mai no et sents manipulat o teledirigit cap a unes determinades visions o arguments, sinó amablement convidat a transitar junt als seus protagonistes per un tema que, més prest o més tard, tots haurem d’afrontar des de la més absoluta intimitat.
El director de la pel·lícula deia, en el col·loqui que es féu en acabar la projecció, que és un treball d’equip. I, certament, la producció no flaqueja des de cap punt de vista. De fet, per alguna cosa ha estat premiada com a millor pel·lícula documental a la Seminci de Valladolid de 2006. Las alas de la vida és un molt bon treball cinematogràfic, en el qual la idea i la posada en escena, la fotografia, el llenguatge i el missatge s’entrellacen a la perfecció, aconseguint allò que de vegades falla en els documentals: el director i el guionista (en aquest cas, guionistes) “desapareixen”, la pel·lícula esdevé transparent, i la història flueix amb naturalitat, directament de la pantalla als ulls i al cor de l’espectador. Tant és així, que al final tens la sensació de conèixer personalment els seus protagonistes, i en especial Carlos Cristos. L’enhorabona sobretot, doncs, per a ell, que des de la pantalla és capaç de transmetre’ns el seu amor per la vida, de contagiar-nos el seu sentit de l’humor, i de donar-nos una inoblidable lliçó d’humanitat.