La densa cobertura mediàtica de la inauguració del mural de Miquel Barceló a la capella del Santíssim de la Seu de Mallorca fa difícil destriar l’impacte social d’aquest esdeveniment de les consideracions estrictament artístiques. Tanmateix deu haver de ser així perquè, de fet, tots ho hem viscut simultàniament: la descoberta de l’obra i els aspectes circumstancials, el context. D’altra banda, no és possible valorar una obra d’art, i sobretot d’art contemporani, prescindint de les circumstàncies que l’envolten i dels elements que la fan intel·ligible i productora de sentit. El trinomi text-imatge-interpretació és indefugible.
Així, doncs, i des d’abans de veure l’obra, m’he volgut fixar en algunes notícies i controvèrsies suscitades, com la polèmica entorn a la decisió de l’artista de no assistir a la missa de consagració: ha semblat com si tothom tingués dret a opinar menys els responsables eclesiàstics; com si el fet d’expressar una opinió crítica no fos tan raonable com el contrari. En sentit contrari, m’ha cridat l’atenció la gran importància que alguns han concedit al fet que Barceló hagi manifestat que el Crist ressuscitat que presideix el mural és un autoretrat; com si això fos una gran provocació! L’art religiós de totes les èpoques n’està ple, d’autoretrats, així com de representacions inspirades en persones properes a l’artista. I, en fi, al darrere de determinades informacions i de comentaris expressats a través dels mitjans de comunicació m’ha semblat veure-hi una certa pressió unanimista, com si qualsevol opinió discrepant -des d’un “no m’agrada” als judicis de caràcter tècnic, tot passant per les apreciacions sobre l’oportunitat, el lloc, el caràcter de l’obra, etc.- haguessin de ser fruit, forçosament, del ressentiment, l’enveja o el mal de ventre.
Tot plegat, ha servit per accentuar un fet prou rellevant: que l’Església mallorquina ha volgut i promogut la intervenció d’un artista que no és “un dels nostres” al seu espai més important i emblemàtic, com és la Seu. Aquesta és una dada interpel·ladora, i que a mi m’alegra, perquè em parla d’una Església que no té por del món, que obre portes i finestres per dialogar i deixar-se explicar coses, que vol aprendre de sensibilitats alienes a la seva tradició, que incorpora una expressió estètica fins ara inèdita en els seus espais sagrats, i que em recorda que, malgrat tot, el Concili Vaticà II no va passar debades.
És amb aquests antecedents contextuals, amb aquestes opinions prèvies, amb aquests, si voleu, prejudicis (algú no en té?), que m’he apropat a l’obra de Barceló. I la primera impressió, o més ben dit la segona -la primera ha estat un oh!, un gest gairebé reflex d’astorament-, ha estat enormement gratificant, i em completa les sensacions prèvies que just ara comentava. Per començar, un canvi de perspectiva: si l’art religiós cristià occidental s’ha ocupat sobretot de donar cos a la transcendència, d’apropar-nos les coses del cel en un moviment descendent, aquest mural convida a transcendir la matèria; no hi ha “imatges sagrades” -a excepció de la imatge de Crist- sinó que ens mostra la vida exuberant de la terra i de la mar, transformada per les mans de l’artista en un clam de la immanència que vol sortir d’ella mateixa, que s’obre i es transcendeix. També m’ha seduït veure’m envoltat d’elements que suggereixen símbols d’altres cultes i tradicions espirituals ancestrals: l’espiritualitat cristiana pot reconèixer i fer seva la pulsió divina que batega amb mil llenguatges en el cor de tots els humans i en totes les cultures. Així mateix, m’ha complagut la presència discreta i humil del sagrari: qui vulgui trobar el Crist l’ha de cercar… vet aquí un Déu discret, mig amagat, la presència elusiva d’un Déu que ens parla des de la seva absència en el món d’avui.
En sortir de la Seu, pens que m’importa ben poc allò que Barceló hagi volgut explicar amb aquest mural, si és que en realitat ha volgut explicar alguna cosa. Ell mateix ha dit més d’una vegada que les obres d’art han de produir idees, més que no pas ser producte d’elles. També ha dit que l’art té un poder que no és necessàriament racional, i que parla de coses innombrables, inefables. En aquest cas, no dubt que ho ha aconseguit. I no és aquesta, en definitiva, la funció de l’art religiós? No és un intent mai complet ni exhaurit, sempre perfectible, d’expressar l’inefable?