Hi ha un recurs divulgatiu que no per reiterat ha deixat de ser efectiu, i que s’usa per mostrar que la lluita contra la pobresa al món és qüestió de voluntat i de prioritats. És allò de fer comparacions. Per exemple (i en aquest cas les dades són reals: la font és un document d’Intermón), amb el que costa un submarí nuclear es podrien construir i equipar cinquanta grans hospitals, o amb el preu d’una capsa de bales es podria vacunar un infant contra les sis malalties més comunes i letals.
Si aquest recurs funciona amb coses que passen enfora de nosaltres i referit a necessitats que aquí tenim més o menys cobertes, encara és més efectiu quan toca les nostres preocupacions més immediates. És el que ha fet el GOB de Menorca, que ha tingut la feliç idea de fer servir la comparació de costos per il·lustrar una demanda que ja feia molt de temps que aixecava protestes i reivindicacions a Menorca: que la Conselleria de Sanitat posi més oncòlegs a Menorca perquè el dèficit d’atenció que en ocasions reben els malalts de càncer és de jutjat de guàrdia. La situació és tan greu que de manera intermitent la població de Menorca s’ha quedat sense cap oncòleg resident, i se n’hi havien de desplaçar des de Palma. Increïble, en els temps que corren, però ben cert. Tot això, naturalment, no passa per deixadesa ni negligència dels metges; més aviat al contrari: aquests fan tot quant poden, i més, per compensar la insuficiència dels recursos humans habilitats pels responsables de la sanitat pública. I llavors no resulta estrany que algun metge hagi sucumbit a l’estrés i la pressió i hagi acabat amb desequilibris emocionals.
Mentre la demanda era bàsicament “que el Govern posi més oncòlegs”, la consellera Aina Castillo i els seus còmplices podien excusar-se amb la bateria argumentativa habitual: hi ha moltes necessitats i pocs recursos, Madrid ens escanya perquè els socialistes són molt dolents, etc., la cantarella de sempre. Però vet aquí que el GOB ha comparat el que costa un oncòleg… amb el cost de les flamants autopistes. Un missatge d’efecte contundent perquè no es comparen dues realitzacions hipotètiques, sinó una de possible (l’oncòleg) amb una altra que sí s’ha dut a terme: kilòmetres d’autopistes, a Mallorca i Eivissa. El resultat és esborronador: amb el que costen sis ridículs metres de l’autopista eivissenca es podria pagar un oncòleg extra per a Menorca durant tot un any.
Al final, el Govern balear ha transigit: no posarà els sis oncòlegs que demanen els malalts menorquins, però almanco d’un que n’hi ha actualment es passarà a dos. Benvinguda sigui la rectificació. Però és lamentable que per aconseguir-ho s’hagi hagut d’arribar a l’extrem d’haver de veure una manifestació de malalts de càncer davant les portes de l’Hospital Verge del Toro de Maó, una cosa molt lletja als ulls d’un govern que presumeix d’eficiència i bona gestió i que ens vol fer creure que vivim al país de les meravelles. Al capdavall, tot és qüestió de prioritats, i si d’alguna cosa han servit els darrers anys ha estat perquè veiéssim quines són les prioritats del Govern Matas, i quines altres coses els importen una bleda… fins que la gent surt al carrer i els munta un sarau. Ah, és així que funciona. Som-hi, doncs.