He llegit a un blog uns comentaris ocurrents i mordaços sobre l’ambient que es respirava a la contramanifestació que el PP va organitzar a Palma el passat 24 de desembre per contestar la manifestació “original” que s’havia convocat en protesta per la corrupció política. I bé, és veritat que determinats comportaments i certes posades en escena fan riure de tan patètiques que són, però crec que ens hauríem de guardar la rialla per a una altra ocasió, perquè aquests gestos, fins a cert punt inofensius, són un avís de fins a on estan disposats a arribar en la defensa aferrissada del poder: fins a on faci falta, i sin complejos. Aquest és el missatge que ens volen transmetre: vius! I que ningú no es pensi que s’arronsaran perquè n’hagin enxampat uns quants dels seus. Al contrari: com més vent, més vela. A tots els nivells -des del president Matas fins al darrer militant o simpatitzant, passant pel conseller Rodríguez i tots els quadres intermedis-, l’actitud dels populars obeeix a aquella tan reiterada recepta que diu que la millor defensa és un bon atac. Com més acusacions, sospites, encausaments i escàndols els surten, més intensifiquen la contundència de la seva contraofensiva, orientada a escampar confusió i a capgirar l’ordre evident de les coses: segons Rodríguez, tot és culpa de la Policia i la Guàrdia Civil, els jutges, els fiscals, els partits de l’oposició i la premsa.
I tanmateix, res d’això no ens ha de sorprendre. Aquesta tàctica és habitual en tots els règims autocràtics i en la majoria de governants d’esperit poc democràtic. Basta recordar quan a Franco li plovien les crítiques per les últimes penes de mort que va dictar, o quan els mitjans de comunicació internacionals li retreien la manca de llibertats ciutadanes i garanties civils: el règim corria a organitzar una campanya de premsa i una concentració massiva a la Plaza de Oriente, per tal que quedàs clara la inquebrantable adhesión i tot allò. Per l’estil feien a l’Argentina durant la Guerra de les Malvines, que fou utilitzada pel desacreditat govern militar per convocar aquells famosos actes d’afirmació patriòtica que deixaven petites les concentracions de mares a la Plaza de Mayo. I si resseguim l’estratègia propagandista dels grans mestres del ram -Goebbels, Stalin, Castro- no ens costarà gaire descodificar, que diuen ara, les facècies dels nostres lamentables governants.
L’objectiu primordial que persegueixen és mantenir-se en el poder, i faran tot quant estigui en la seva mà per conservar-lo, o per recuperar-lo allà on l’han perdut, ja sigui a gran escala -Espanya-, o a petita, com per exemple a Menorca. En altres ocasions ja he comentat la vergonya de la guerra institucional que atien els responsables del Govern balear contra el Consell Insular de l’illa germana, però és que me’n faig creus. Durant les festes nadalenques, per exemple, no han descansat: primer la directora general d’economia, i al cap d’uns dies el propi conseller Ramis, tots dos han comparegut per Menorca per atemorir el personal amb els negres presagis de l’economia menorquina: si els d’esquerres i els nacionalistes continuen governant al Consell, Menorca farà un pet com una gla. Els és igual si creen un clima d’alarma en els sectors econòmics, si desgasten la credibilitat de les institucions públiques i dels seus responsables, si danyen la imatge de l’illa i enrareixen el clima social… Tot s’hi val: mentides, exageracions i manipulacions estadístiques a dojo. I ens han deixat claríssim que tenen un exèrcit d’incondicionals disposats a sortir al carrer quan faci falta, i pel que faci falta. Estan en forma, certament. I sense límits.