L’altre dia em van robar la cartera. No, no és cap argúcia retòrica per queixar-me dels impostos o per despotricar contra qualque preu abusiu, no. Em va passar de ver: al Mercat de l’Olivar, a plena llum del dia, i malgrat que estava ple de gent. O justament per això, és clar. Manya, el carterista: me la va treure sigil·losament de la butxaca de darrere dels calçons, i només la vaig notar en falta quan vaig anar a pagar -un paperot.
En fi, bon profit li faci. Només que, si llegeix això -cosa altament improbable, però de més verdes n’han madurades-, li agrairé que em torni els documents. Els euros se’ls pot quedar, però perdre la paperassa és un pal. I per això mateix me’n vaig anar tot d’una a posar la denúncia pertinent, a les oficines de la Policia Local de Palma. Em va atendre un agent jove, de tracte amable. Jo encara no me’n podia avenir de la feta, però ell, per l’experiència, ho trobava un fet malauradament corrent, habitual.
Em convida a asseure’m davant d’ell, i es disposa a redactar la denúncia. «Me la pot escriure en català, per favor?», faig jo, perquè don per suposat que si no ho deman no me’n donaran opció. És l’habitual, això també. «No podrà ser, em sap greu», respon ell, ben educat. Supòs que em veu amb cara de póker. S’apressa a explicar-se: «És pels jutges. Llavors tenim problemes. I bé, d’altra banda, el meu català deixa molt que desitjar», diu, com per demostrar-ho.
Au, ja tenim dues coses que no van bé. Això dels jutges, si és cert, és de jutjat de guàrdia. Ja m’informaré. I que un servidor públic no et pugui atendre, a Palma, en la teva i la seva llengua, doncs bé, no per habitual deixa de ser molest, injust i lamentable. Però no insistesc. Arrons les espatlles. Ell em somriu, es concentra, i es posa a teclejar. Em sembla una bona persona i no li vull amargar el dissabte -m’ha dit que ell habitualment no fa aquesta feina, que avui fa una substitució. Jo tampoc no tenc gaire energia, així és que ho deix córrer. Però me’n vaig cop piu i pensarós. M’ha passat un caramull de vegades, una cosa així, ja és una cosa habitual. Com la feina del carterista.
L’excepció, evidentment, som jo. Em deman amb quina freqüència un ciutadà deu demanar al taulell de la policia municipal que li escriguin la denúncia en català. I quants d’aquests ciutadans deuen fer, mal fet, com jo: resignació i toc pels morros. Quan arrib a casa, pens que aquesta setmana ja tenc article. Però me’n desdic: ja he escrit mil vegades sobre anècdotes com aquesta, meves o de coneguts, he fet incomptables reflexions sobre el tema. I tot, per a què? Per a continuar essent, any rere any, el ciutadà excepcional, rar, torrapipes?
Dies més tard assistesc, a l’auditori d’Alcúdia, a l’esplèndida Nit de la Cultura de l’OCB. Xal amb la música, m’emocion amb l’espectacle d’homenatge a Miquel Àngel Riera, m’alegr pels premiats d’enguany, compartesc les denúncies que puntegen el discurs del president de l’entitat, Jaume Mateu, contra els atacs del govern autonòmic a la nostra llengua i la nostra identitat, m’identific amb l’esperit entre festiu i rebel que es respira dins l’auditori, ple de gom a gom. I en acabat, surt a la nit d’Alcúdia dient-me que sí, que en aquest estat d’excepció en què vivim, encara una vegada més escriuré sobre la llengua, sobre nosaltres, sobre desídies i renúncies, i sobre la necessitat de dir-me, de dir-nos, una i mil vegades, que si volguéssim això canviaria, i que, doncs, haurem de fer tot quant estigui en la nostra mà, i més encara, per subvertir tanta incúria, tanta frustració.