M’arriben notícies d’una residència de la tercera edat, a un municipi de Mallorca, a on presumptament hi podrien haver mort algunes persones internes presentant signes de desatenció. Concretament, una d’aquestes persones hauria mort amb el cos tot nafrat en no haver-hi hagut ningú que es preocupàs de canviar-la de positura damunt del llit on agonitzava sense mobilitat. Encara no fa un any, em vaig assabentar de les queixes dels treballadors i els clients d’una altra residència de la tercera edat, a Palma, ja que durant una nit de festa (Nadal o Cap d’Any, em sembla recordar) el centre es va quedar durant unes hores amb la presència d’un sol treballador per atendre més de vint persones allotjades, ja que un altre treballador havia hagut d’acompanyar un intern a un hospital: l’empresa s’estalviava recursos deixant les nits amb una dotació de personal totalment insuficient.. Sí, ja ho sé, són casos particulars i no és just generalitzar. Segur que la major part de residències presten un servei de qualitat, i tot això…
Al capdavall, ens interessen gaire -de veritat- el benestar i l’atenció que reben els vells residenciats i invisibles? O els infants de les cases de protecció de menors? O els marginats socials atesos pels centres d’acollida? O més aviat ens interessa no tenir-ne gaires notícies? A banda de la notícia en premsa quan esclata un escàndol o quan hi ha morbo, la vida declinant dels nostres exclosos no té, francament, gaire ganxo mediàtic. La seva vida tan sols es converteix en notícia i arriba als papers quan en passa una de grossa: un carrilano que mor cremat de nit sota un pont de la via de cintura; un alcohòlic crònic que cau víctima d’una combinació letal de mala nutrició, alcohol i fred; qualsevol història de maltractaments o d’abusos…
Però en el fons, siguem francs, no ens interessa gaire el destí d’aquesta gent. Ens preocupa que aquestes notícies no siguin gaire freqüents, perquè llavors la consciència ens fa renou. Ens convé que l’administració, a través dels departaments de serveis socials, faci una feina silenciosa per treure’ns de la vista totes aquestes taques que entelen el preciós paisatge de la nostra societat del benestar. En aquest sentit, supòs que hem de felicitar S’Institut, aquesta maquinària dissenyada per, entre altres coses, invisibilitzar el sofriment dels exclosos de la nostra societat. Tres anys després de la seva creació, els seus responsables poden estar gojosos de la seva tasca. A Mallorca avui no hi ha menys pobres, ni menys infants en situació de risc d’exclusió social, ni menys dones maltractades, ni menys vells desatesos, ni menys homes i dones marginats i sense sostre. En tres anys no s’ha avançat ni un mil·límetre per fer minvar aquestes xacres socials. Però han aconseguit que no es vegin, i que no se’n parli gaire. Aquests temes han desaparegut del discurs polític, de l’agenda de temes importants dels nostres governants, dels articles d’opinió, de les pàgines dels diaris… excepte de les de crònica negra, pel que dèiem: per explicar els casos truculents.
Un treballador d’un centre d’acollida d’homes sense sostre de Palma m’ho deia fa uns dies amb tota claredat: als polítics de S’Institut no els interessa gens allò que facis amb els marginats; tan sols els importa que els treguis del carrer perquè no se’ls vegi. Jo diria que té raó, però això és un poc fort, no?