Durant un dels debats del Consell de Seguretat de l’ONU previs a la invasió d’Iraq per part dels EUA i els seus aliats, el secretari general Kofi Annan insistia que un eventual atac havia d’estar legitimat per les Nacions Unides. L’aleshores ministre d’exteriors francès, Dominique de Villepin, digué que calia anar més enllà de la qüestió de la legalitat, calia cercar una solució no violenta al conflicte. El tema, digué en un moment del debat, no era si guerra legal o guerra il·legal, sinó “guerra o no guerra”.
Una reflexió semblant s’escau en relació al que està passant a Andratx. Fixem-nos que l’accent es posa majorment en la qüestió de la corrupció. I bé, no dic que no sigui imprescindible que la justícia actuï contra aquest cas tan pudent, que l’atenció es focalitzi en les implicacions de les trames delictives amb aparença de projectes que duen progrés al poble, i que s’enviï a la presó tot aquell que ho mereixi. D’acord. Però la cosa més important i decisiva és si aturam o no la destrucció de Mallorca, més enllà de si aquesta es perpetra sota paraigua legal, o robant, prevaricant i estafant. És clar que m’importa que algú faci negocis bruts, però encara m’importa més que altres en facin de nets i que, al capdavall, també aquests serveixin per carregar-se Mallorca.
Hem d’anar alerta que una focalització excessiva sobre el tema de la corrupció no ens sostregui del gran tema del desenvolupisme desenfrenat, la febre de construcció-destrucció que colpeja Mallorca per totes bandes. Jaume Matas i José María Rodríguez fan ara el seu paper: ens intenten convèncer que això d’Andratx és una excepció, i que la majoria de governants del PP tenen les mans netes. Bé, això ens ho podem creure, o no; el seu correligionari Miquel Ramis, per exemple, diu que això de la corrupció és inherent a la condició humana… I, en fi, està bé que els líders dels altres partits polítics s’hagin esmerçat a desmarcar-se de les generalitzacions i les ganes de compartir culpa dels responsables del PP.
Però, insistesc, cal anar més a fons i més enllà dels arguments excessivament circumscrits al tema de la delinqüència urbanística. Corrupció no, però desenvolupisme legal tampoc. Això d’Andratx no, però tampoc l’actual Pla Territorial d’UM, un instrument legal… ideat per garantir la continuïtat del ritme encimentador i asfaltador de Mallorca. Tampoc el model de Calvià, que un representant del PSOE qualificava recentment d’exemple de “creixement ordenat”: per molt ordenat que sigui -ara no ho discutirem- jo diria que és massa creixement. No al model de Marratxí, que sota batuta del PSOE ha fet que Mallorca s’assembli un poc més a Los Angeles (us recoman la pel·lícula de dibuixos animats Veïns invasors: sembla rodada a Es Pont d’Inca Nou o a Es Caülls).
La proximitat de les eleccions ha fet que molts comentaristes hagin apuntat aquests dies que convé reflexionar sobre quins partits ofereixen majors garanties contra la corrupció. Cert, ben cert. Però a això convindria afegir-hi una segona pregunta: quins partits ofereixen majors garanties per a una transformació radical del model territorial vigent? Quins partits i quins polítics tenen no només les mans netes de corrupció, sinó un currículum més clar de compromís real i efectiu amb la defensa del territori? Au, va, que no és tan difícil.