Durant el col·loqui d’una de les taules rodones del XX Seminari Blanquerna que s’ha celebrat el passat cap de setmana a Cala Millor (per cert: un gran èxit de participació), algú (un bon amic, però de qui no en diré el nom) va prendre la paraula per afirmar que els partits polítics haurien de fer una crida a la societat civil mallorquina perquè es mobilitzi al màxim a fi d’evitar el triomf del PP a les eleccions autonòmiques de l’any que ve. La meva percepció de les coses em duu, justament, a fer l’afirmació contrària: és la societat civil la que ha de dir als partits polítics que espavilin. O, més ben dit, ha de continuar fent això, perquè em sembla evident que des de fa tres anys ja es manifesta clarament un clam dels sectors de la societat civil sensibles a les qüestions nacionals, ambientals i socials de Mallorca dirigit als partits polítics perquè facin el possible i l’impossible per desallotjar el PP del poder; que, per pragmatisme, abandonin les gelosies de partit i apostin per la unitat d’acció.
En efecte, les mobilitzacions que hem vist últimament a Mallorca han estat moltíssimes i, cosa important, no s’han reduït a les organitzacions “habituals”, sinó que han tret al carrer moltíssima gent farta de les agressions de la piconadora matista. I, insistesc, d’aquestes mobilitzacions n’ha sorgit, d’una manera més o menys explícita, una demanda d’unitat d’acció cap a les forces polítiques que podrien aconseguir un canvi de govern. I no perquè això sigui un objectiu en ell mateix; però sí perquè la condició de viabilitat de qualsevol projecte de canvi i reforma és la derrota del PP. En Tomeu Martí ens deia en aquella taula rodona que «estam en una situació d’emergència nacional, i si torna a guanyar el PP i ho fa per majoria absoluta, veurem coses que no ens agradarà veure». Idò, això.
Pens, per tant, que el repte no és de la societat civil, sinó dels partits polítics. Una vegada, un polític li va dir al GOB que si es pensava tenir raó allò que havia de fer era presentar-se a les eleccions i guanyar-les. No, la societat civil no s’ha de presentar a les eleccions. I, d’altra banda, els partits polítics han d’evitar la manipulació de la societat civil, especialment d’aquells sectors propers al seu ideari. Això, òbviament, és a les antípodes de l’estil groller de la dretota, que a través de generoses i descarades subvencions de l’erari públic utilitza les entitats afins -algunes gairebé inexistents, totalment postisses-, com a eines de propaganda i manipulació.
És evident que la resposta dels partits polítics que s’han sentit interpel·lats per la pressió dels sectors nacionalistes i progressistes de la nostra societat civil els ha provocat debats, tensions, i en alguns casos crisis internes de tal magnitud que s’han produït divisions i trencaments. El resultat és que la situació actual és, objectivament, pitjor que la de fa un any: més divisió, més fragmentació, més atomització de l’esquerra i del nacionalisme. Patètic, doncs: s’ha aconseguit el contrari del que es pretenia.
Però encara hi ha temps d’arreglar les coses. Els partits encara poden fer un esforç per respondre amb sentit de país a la crida per l’enteniment que la societat civil els continua llençant. I si això finalment no s’aconsegueix, no seria rigorós ni just ficar tots els partits ni tots els polítics dins el mateix sac: seria absolutament necessari analitzar i identificar les causes, els motius i els responsables que haurien fet impossible aquesta suma d’esforços. I actuar en conseqüència.