El darrer divendres de juliol, el govern espanyol va aprovar el projecte de llei sobre la memòria històrica de la guerra civil i la dictadura franquista, que aquesta tardor es tramitarà a les Corts. Es tracta d’un exemple típic d’allò que sol fer el PSOE en els temes espinosos: genera expectatives, apunta alt, fa creure als afectats que ara sí… però al final és ara tampoc. Molta retòrica i poca teca. És cert que el projecte de llei reconeix la Segona República com l’antecedent de l’actual estat democràtic de dret, però pràcticament no incorpora actuacions significatives que, d’una vegada per sempre, haurien de superar la injusta situació d’amnèsia col·lectiva que ha imperat des de la transició, i haurien de fer justícia d’una manera efectiva i visible.
El projecte de llei és tan covard que no gosa anul·lar els judicis infamants i jurídicament infumables que van portar a la presó o a la mort milers de ciutadans i ciutadanes. Opta, a canvi, per una fórmula de «reparació individual de l’honor i la memòria» de caràcter moral i simbòlic; és a dir, sense cap compensació econòmica, ni en el cas que les víctimes afectades encara siguin vives. El govern tampoc es farà càrrec del cost de l’exhumació de tombes col·lectives i de víctimes desaparegudes. Diu que les administracions hauran de facilitar la tasca de les associacions i familiars que fan aquestes accions, però no ho assumeix com un deure propi, i no hi destinarà ni un euro.
Però és que ni en les qüestions merament simbòliques és un poc valent, el govern de Zapatero: els símbols franquistes que encara queden als edificis de titularitat estatal seran retirats (allò que sembla increïble és que, després de vint-i-cinc anys de democràcia, encara n’hi hagi), però si són a espais públics o a edificis privats… ni tan sols es recomana la seva retirada! No, no m’equivoc. Si vostès llegeixen la premsa de finals de juliol, veuran que tots els mitjans diuen que sí, que el projecte de llei inclou la recomanació de retirada general dels símbols de la dictadura i dels protagonistes del cop d’estat feixista del 1936. Però, com d’amagatotis, en el darrer moment i sense avisar a la premsa, el govern va retirar aquesta recomanació del text del projecte de llei.
Com era d’esperar, els representants del govern diuen que aquestes rebaixes (tot i que ells no les anomenen així, és clar) són inevitables per aconseguir el consens polític. Però consens amb qui? Si, tanmateix, aquest projecte de llei, digui el que digui el seu text, mai tindrà el suport del PP! Com podria recolzar-lo un partit que -per les obres els coneixereu- és el vivíssim hereu del franquisme? Cal recordar -dos exemples entre una munió- que encara no fa quatre anys el govern d’Aznar va condecorar a títol pòstum el torturador Melitón Manzanas, o que el mateix govern subvencionava la Fundación Francisco Franco. I encara ara, cada cop que se li brinda al PP l’oportuntitat de renegar del franquisme, ja sigui a un ajuntament, a un consell insular o a un parlament, els seus representants es fan el longuis o s’hi oposen directament. No, amb el PP, en aquest tema -com en tants altres, ben cert- no hi ha consens possible. I amb les altres forces parlamentàries, el PSOE ja tenia prou suports. De què van, doncs?
En resum: malgrat que ara tindrem llei, la memòria històrica de les víctimes del franquisme continuarà sense ser degudament reparada. Són coses que té aquest present imperfecte.