Fa uns dies vaig tenir el plaer de conèixer i compartir taula (de lletres i de mots, que no de menjua) amb na Montse Marquès, autora del llibre “Dones i sabates. El paper de la dona en el procés de la indústria del calçat a Ciutadella de Menorca (s. XX)”. En l’acte de presentació, na Montse explicava que amb aquest treball ha volgut rescatar de l’oblit i la invisibilitat les moltíssimes dones que des de mitjan segle XIX han estat un puntal imprescindible, però injustament menystingut, de la indústria sabatera ciutadallenca. El treball de na Montse Marquès s’inscriu de ple en la línia de revisió historiogràfica i de recuperació de la memòria històrica de les dones -invisibilitzades, més que invisbles-, tasca a la qual s’hi afegeixen cada cop més dones estudioses dels diversos àmbits de les ciències socials, des d’un plantejament feminista més o menys explícit. Aquesta labor és ineludible, i en tot cas seria desitjable que s’hi sumin més homes que es deixin contaminar per la perspectiva femenina, tan necessària per compensar i superar el biaix masculí de segles d’estudis i de recerca sense dones, a fi de caminar cap a una recomposició equilibradora de la nostra visió de la història.
És evident que aquesta feina s’ha de fer en tots els camps i disciplines de les ciències humanes, i ha d’abastar tots els temes en els quals les dones han estat invisibilitzades. Però n’hi ha un d’especialment sensible, sovint difícil d’afrontar: el paper de les dones en les guerres i en els conflictes violents. En general, quan hem estudiat les guerres ens hem detingut en les causes que les han motivades, en les seves implicacions polítiques i militars, en els seus protagonistes directes; temes en els quals es destacava, per regla general, el paper dels homes. I oblidant, com sempre, les dones. Com si el sofriment fora del camp de batalla fos accidental i derivat del conflicte pròpiament dit. Com si les víctimes civils -dones i infants, la majoria- fossin menys víctimes que els soldats. Com si fos més heroic morir matant, que morir dins un soterrani abraçant els fills petits, xafats pels enderrocs de la teva casa enfonsada per una bomba -enemiga o amiga, tant se val. En fi, aquesta desviació ha afectat lògicament el llenguatge i, per tant, ha acabat pervertint la nostra comprensió i explicació de les coses: un míssil caigut en un mercat ple de dones que arrossegaven els seus fillets no s’anomena acció de combat, sinó dany col·lateral.
Però la restitució de la memòria de les dones i del seu paper en els conflictes no consisteix només a reconèixer que també hi van ser, sinó a conèixer i reconèixer la seva aportació específica, la seva participació en tant que dones, la seva feina insubstituïble. Com l’acció essencial de reparació del dolor, de què parla la professora Montserrat Galceran, especialment rellevant en el cas dels conflictes civils, que esqueixen una comunitat i divideixen les famílies. Els conflictes no s’acaben el dia que callen les armes, i és justament a partir d’aquest moment quan la missió de les dones esdevé més rellevant. La pacificació de les relacions veïnals i familiars i la reconciliació social són fites que no s’aconsegueixen, fonamentalment, a través de la signatura dels tractats de pau, ni per les declaracions dels líders polítics, ni molt menys per l’enaltiment de l’heroisme dels ex-combatents. Són, sobretot, conquestes de tots i cadascun dels ciutadans i ciutadanes, de la gent normal que, amb la seva actitud, amb el seu treball, assoleixen la normalitat, que seria una altra manera d’anomenar la pau real, la del carrer, la de la vida de cada dia. I és aquí on resulta imprescindible i especialment eficaç la feina de les dones, l’empremta que deixen en les relacions socials; si em permeteu, l’extensió d’un estil femení, la feminització. També de la política, és clar, cosa que no s’identifica i que va molt més enllà de la presència de dones en els càrrecs polítics. Quan la política es feminitza, és a dir, quan s’hi incorporen valors específicament femenins o, si més no, que les dones conreen amb més dedicació i atenció que els homes, es converteix en una energia positiva de valor incalculable per a la pacificació, com posa de relleu un estudi divulgat recentment per Amnistia Internacional sobre la resolució de conflictes des d’una perspectiva de gènere.
A prop nostre, una ferida que encara supura i que, per molt bé que vagin les coses, encara arrossegarà tensions i angoixes durant molt temps, és el conflicte causat pel terrorisme al País Basc. L’alto el foc d’ETA i els inicis del diàleg just representen la primera passa d’un procés de pacificació complicat i costerut, que lògicament tindrà avenços i retrocessos. Idò bé: si el que dèiem abans té un poc de raó, crec que s’ha de saludar amb il·lusió i esperança el naixement del col·lectiu de dones “Ahotsak” (en euskera, Veus per la pau), un grup de polítiques i sindicalistes de distintes ideologies, militants de diversos partits (tots… excepte el PP), que s’han proposat fer una aportació específica, en tant que dones, a favor del diàleg i del procés de pau, per la construcció d’una societat basca reconciliada amb ella mateixa. Nekane Atzelai, parlamentària d’Eusko Alkartasuna i representant d’Ahotsak, serà a Menorca el proper divendres dia 1 de setembre, convidada pel PSM per participar en un dels habituals “sopars a la fresca”.
Ahotsak fou inicialment impulsat per Gemma Zabaleta (PSE-PSOE), Jone Goirizelaia (Batasuna), Gema González (PNB), Nekane Alzelai (EA), Uxue Barcos (Nafarroa Bai), i Aintzane Ezenarro (Aralar), al qual s’hi han anat afegint moltes altres dones. Es van donar a conèixer el passat mes d’abril, tot i que la seva gestació ve de més enrere. Gemma Zabaleta deia no fa molt que “la solució vindrà de la mà dels que més estàvem perdent amb la situació, bé perquè eren il·legalitzats per la llei com en el cas de Batasuna, bé perquè nosaltres i el PP estàvem perseguits i il·legalitzats per ETA, que ens matava”. Preciós sentit comú, que també s’expressa en unes paraules del seu manifest fundacional, en dir que “partim d’allò que ens uneix i d’allò que ens separa”. Un sentit comú que, malauradament no comparteix tothom: Ahotsak ja ha vist el reconeixement de nombrosos sectors i entitats, tant de la societat basca com de la societat espanyola, però també ha rebut, com no podia ser altra manera, els insults i la desqualificació dels qui estan fent tot el possible per torpedinar el procés de pau.
Ahotsak és un grup de dones visibles que pot fer una constribució inestimable: rescatar i situar en el lloc que es mereixen totes les dones invisibilitzades pel conflicte basc -com les mares i les vídues de les víctimes- i, al mateix temps, feminitzar el procés de diàleg que està en marxa, i contribuir a que la pau no sigui només un acord polític d’alt nivell, sinó una veritable conquesta sentida i viscuda allà on batega la vida real, allà on no arriben ni les grans declaracions, ni les notícies dels mitjans de comunicació, ni sovint els llibres d’història. Almanco fins ara.