Fa devers deu anys, Jaume Moncades, al cel sia, militant històric del PSM conegut per la seva creativitat desbordant, va tenir l’ocurrència de representar l’espoli fiscal de l’estat espanyol a les Illes Balears amb el símbol d’una vaca. Home d’empenta com era, va confeccionar la figura d’una vaca de mida natural i va organitzar una acció reivindicativa davant la Delegació d’Hisenda a Palma. El missatge era explícit: aquí engreixam la vaca de la nostra economia… i la munyen a Madrid.
Acab de descobrir que aquesta mateixa idea ja la va tenir Castelao, el pare del galleguisme polític. A la seva obra més emblemàtica, Sempre en Galiza, editada per primer cop l’any 1947, hi podem llegir: «A nosa vaca ten o pesebre en Galiza e os tetos en Madrid. E o que non lle dá de comer a unha vaca non ten dereito a muxila». Feliç coincidència, que el bon Moncades -home d’acció, més que de lectures- segur que desconeixia.
Més enllà de l’anècdota, els paral·lelismes entre la història de la renaixença cultural i del nacionalisme polític dels Països Catalans i de Galícia són nombrosos i importants, però massa sovint mútuament ignorats. L’eclosió d’aquests nacionalismes s’explica, certament, en el marc del corrent pel desvetllament cultural i identitari que va sacsejar l’Europa de finals del segle XIX i principis del XX, però sobretot han de ser interpretats com la reacció i la resposta davant el fracàs del projecte nacionalitzador espanyol.
No és casual, per exemple, que enguany coincideixin els centenaris del I Congrés de la Llengua Catalana i el de la fundació de la Real Academia Galega. Però és que, fins el dia d’avui, els nacionalismes perifèrics de l’estat espanyol, sobretot el català i el gallec, segueixen funcionant per reacció davant el nacionalisme espanyol. Un altre exemple, anecdòtic però il·lustratiu: quina ha estat la resposta a la popularització de l’emblema amb la silueta d’un toro damunt la bandera espanyola? Als Països Catalans, la silueta d’un ase damunt les quatre barres; i a Galícia, una vaca damunt la bandera gallega. Més reacció, més còpia a la contra, impossible.
Res d’això no és nou, ja ho sabem. Però no sembla que ens importi gaire, perquè passen els anys i no n’aprenem. Els únics que semblen tenir un autèntic sentit d’estat són els partits majoritaris espanyols, que, arribat el cas, fins i tot en moments de màxima polarització i enfrontament, saben què i com han de pactar… per frenar el nacionalisme perifèric! Però basta donar un cop d’ull a les aliances i a la col·laboració entre les forces nacionalistes perifèriques per copsar que el que domina és la desunió, la incapacitat per formular i executar estratègies conjuntes mínimament sòlides o, en el millor dels casos, una relació cordial entre veïns quasi desconeguts. Les coalicions nacionalistes per comparèixer a les eleccions europees, la Declaració de Barcelona i la posterior articulació de Galeuzka, just són tímids intents per articular un espai de trobada. Però tanmateix, com que no acaben de funcionar, aconsegueixen l’efecte contrari: mostrar la disgregació dels esforços, i posar en evidència que ens obsessionam amb la busca que entela la mirada d’Espanya, i que la fa incapaç de reconèixer-se plurinacional, mentre negam o menyspream la biga que bloqueja els nostres ulls.