La mort sobtada de Mn. Pere Llabrés ens deixa orfes d’un dels homes de l’església mallorquina que més ha treballat en els nostres temps a favor de la recuperació de la llengua catalana i de la cultura de Mallorca. Perquè si una cosa ha destacat la vida i la feina de Pere Llabrés ha estat això: el fet d’haver tingut claríssim que l’església de Mallorca tenia una responsabilitat ineludible en la dignificació i la normalització plena de la nostra llengua.
La vida m’ha portat a coincidir amb Pere Llabrés en diverses circumstàncies. Ens vam conèixer quan jo estudiava al Seminari de Menorca: ell solia venir a treballar amb Mn. Miquel Anglada, també al cel sia, per fer la primera edició balear adaptada del Nou Testament interconfessional català. En Pere, àvid de trobar col·laboradors, ens empenyia als seminaristes a donar un cop de mà en aquell projecte. Més tard, aquesta feina seria encara més intensa i considerable per tirar endavant l’edició completa de la Bíblia Catalana Interconfessional adaptada al català de les Illes Balears. Anys després, quan servidor era director insular de cultura i patrimoni del Consell de Menorca, vaig ser testimoni de la feinada i l’entrega d’en Pere Llabrés com a responsable del patrimoni històric i artístic de la diòcesi de Mallorca. I últimament, en Pere ens havia acompanyat i animat en el rellançament del Grup Blanquerna, del qual en va ser un dels fundadors.
En fi, és evident que la seva trajectòria vital és l’expressió d’un compromís ferm i continuat de servei al país. No fa gaire temps manteníem una conversa en què compartíem les nostres preocupacions: si l’església mallorquina no es compromet amb més convicció i coratge a favor de la normalització i l’ús preferent de la llengua catalana en totes les seves activitats, la feinada que s’ha fet durant molts anys podria anar-se’n en orris. Hi ha determinats espais i parròquies a on una concepció equivocada del respecte per la diversitat, una pretesa actitud d’acollida dels immigrants peninsulars de fa un parell de dècades renunciant a “imposar-los” el català, ha portat, en alguns casos, a la pràctica desaparició de la llengua catalana, a la seva marginalització. Però, en efecte, això són només alguns casos. En Pere Llabrés considerava que davant la nova immigració, i enfront de l’antipedagogia lingüística del govern autonòmic actual, hauríem d’aprendre dels errors passats per no tornar a travelar amb la mateixa pedra.
En efecte, seria terrible que s’anessin configurant comunitats cristianes distintes i aïllades per raó de la llengua vehicular del culte i les activitats pastorals. Seria lamentable que es consolidassin dues -o tres, o les que fossin- esglésies paral·leles, i que l’església que s’expressa en català fos tan sols una anècdota. Us imaginau que el català fos tan sols la llengua reservada per algunes celebracions solemnes? Ja seria irònic que el català arribàs a convertir-se, a casa nostra, en el llatí del segle XXI…!
És ben possible que aquests dies sovintegin, als mitjans de comunicació i en àmbits eclesials i socials, actes en record i homenatge de Pere Llabrés. Deixau-me expressar, però, que el millor homenatge que se li pot fer, i que està en mans de tots, i en especial dels responsables eclesiàstics i de les noves generacions de capellans i col·laboradors de les comunitats cristianes, és agafar la torxa del seu compromís de servei al país i a la llengua i portar-la ben alta, amb coratge i decisió, per obrir camins en aquest incert segle XXI que en Pere Llabrés ja viurà des del cel