—Apunts sobre discurs polític i immigració
[«Lluc», núm. 852, juliol-agost 2006]
«No hi ha més paradisos que els paradisos perduts»——
Marcel Proust——
Ara fa deu anys, amb motiu de la realització un treball d’investigació social sobre la immigració marroquina a Mallorca, i mentre feia una recerca més o menys exhaustiva de les novetats bibliogràfiques sobre el tema de la immigració, em va cridar l’atenció un títol punyent: Extranjeros en el paraíso (1). I la lectura d’aquest llibre em va somoure encara més que el títol. En tractar-se d’un recull d’articles de vint-i-cinc especialistes en immigració, amb enfocaments plurals i àdhuc divergents, aquesta obra no proposa cap tesi central, però sí que hi apareix un leit motiv: el veritable «efecte crida» que incentiva els moviments migratoris massius cap al nord ric no són les polítiques d’immigració permissives, sinó la projecció d’una imatge d’Europa, i en especial de la Unió Europea, com la benaurada i autosatisfeta excepció a l’abisme de desigualtat en què consisteix el món a començaments del segle XXI.
Ens fa pànic que les conquestes d’occident, el nostre model de vida i la nostra identitat, es converteixin en l’enèsim paradís perdut… i ja hem començat a detectar amenaces d’aquesta possibilitat. I d’altra banda, el paradís somiat pels milers d’homes i dones que han fugit de l’infern, per a moltíssims d’ells acabarà també en paradís perdut: ofegat sota les aigües de l’Atlàntic, engolit pel pou de l’exclusió i la marginalitat de les nostres ciutats, o esvaït en el no-lloc d’aquells que ja no seran mai més d’allà d’on van partir, però tampoc d’allà a on han arribat.
Però no n’aprenem. Tot i que en el fons som conscients de la magnitud del problema, i que sabem que això no té solució fora d’un plantejament global que de moment no s’albira (no tenim ni idea del que s’hauria de fer, o en som incapaços, o un poc de cada cosa), resulta alarmant que el discurs polític s’obstini a perseverar en un fatídic cercle viciós, en quatre temps:
1) Davant la sensació de descontrol imperant, els governants de torn proposen mesures que, ara sí, serviran per frenar la immigració il·legal (2), regularan els fluxos migratoris i afavoriran la integració dels immigrants que ja són aquí.
2) Poc temps després, aquestes mesures es revelen com insuficients, inadequades o desfassades.
3) L’oposició critica la ineficàcia del govern per afrontar amb èxit el problema de la immmigració, i fa contrapropostes amb la mateixa (vana) pretensió de convertir-se en solucions de debò.
4) Es retroalimenta la percepció social d’amenaça i d’impotència, davant la qual es faran noves promeses d’actuació contundent i efectiva.
Això és jugar amb foc perquè, en política, la frustració d’expectatives en els temes socialment més delicats i calents abona la demagògia, es converteix en perillosa munició de les postures antisistema, i incrementa el risc de fractura social.
Davant aquest inquietant panorama, és urgent un canvi de rumb en el discurs polític sobre la immigració. Cal reconèixer i assumir, sense embuts, els errors i fracassos del camí recorregut fins ara, que són molts i de caràcter essencial. En segon lloc, i com a conseqüència de l’anterior, s’ha de redreçar la via de les solucions fallides, i per això és imprescindible que el discurs polític defugi el simplisme i abandoni la temptació oportunista de les propostes electoralistes que l’únic que aconsegueixen és empobrir el debat i dificultar el consens en una matèria que, a priori, tothom considera “tema d’estat”, declaració desmentida cada dia per la pràctica política.
Un reguitzell de fracassos
La història recent de la immigració a Europa és una suma de fracassos de diagnòstic inapel·lable. El fracàs primordial -una obvietat negligida- és l’existència mateixa d’un moviment migratori de matriu econòmica, a escala planetària i tan massiu com l’actual. L’explosió demogràfica de les últimes dècades (3), radicada sobretot a les regions menys desenvolupades del món, junt amb una distribució de la riquesa desigual i amb diferències cada cop més profundes, és a l’arrel del fenomen migratori. I el que és més important: això no és una causa remota, sinó gairebé immediata. El discurs polític ha de reconèixer aquest fet, explicitar-lo, i conèixer-ne les dades, car el seu menyspreu fa perdre elements d’interpretació, distorsiona el diagnòstic i esguerra el pronòstic. No es pot afrontar el debat de la immigració com un problema de política interior (4), i tampoc no s’explica el divorci actual entre política internacional (cooperació, seguretat, defensa) i política d’estrangeria.
Fracàs rotund de les lleis d’immigració. A l’estat espanyol s’han realitzat quatre reformes de la legislació d’estrangeria en tan sols quatre anys (5), sense comptar els decrets d’aplicació d’aquestes lleis i la multitud de disposicions normatives especials. És curiós el rampell de sinceritat en l’exposició de motius de la llei 8/2000, argumentant la necessitat de reforma d’una llei que s’havia promulgat just onze mesos enrere: «se ha detectado durante su vigencia aspectos en los que la realidad del fenómeno migratorio supera las previsiones de la norma». Ja està bé, però el problema és molt més greu que una simple imprevisió: ni aquesta, ni cap altra de les lleis espanyoles, i ni una sola de la multitud de lleis aprovades en els darrers anys a la Unió Europea, ha acomplert mínimament l’objectiu primordial que invariablement han anunciat els seus impulsors: havien de ser l’instrument, si no definitiu almenys sí decisiu, per aconseguir la contenció efectiva de la immigració il·legal. Al costat de les lleis, les altres disposicions polítiques (com els successius processos extraordinaris de regularització… que sempre s’anuncien com el darrer que es durà a terme) i les iniciatives acordades al màxim nivell per la Unió Europea, que també s’havien anunciat com les més adequades per frenar la immigració il·legal, no han funcionat en absolut: la quantitat d’immigrants, amb papers i sense, no ha parat de créixer.
Mort sobtada dels discursos polítics basats en els models teòrics d’integració sociocultural dels immigrants. Tradicionalment, el món anglosaxó ha intentat articular un model pluralista o de melting-pot. A la França postcolonial, en canvi, es va imposar el model assimilacionista (6). El reconeixement de la fallida d’aquests models ha tingut un caràcter brusc i dramàtic. A Anglaterra, la investigació dels atemptats del 7-J de 2005 ha identificat com a implicats molts joves nascuts o nacionalitzats britànics, presumptament integrats. A França, els violents aldarulls esdevinguts a la perifèria de París el novembre del mateix any van posar en evidència el profund divorci social i la marginalitat de milers de joves, fills o néts d’immigrants, en absolut assimilats. Després d’aquest xoc, aquests models han estat sotmesos a una profundíssima crítica i revisió, i de moment, en l’àmbit de les ciències socials, predomina més l’aire de perplexitat que el caràcter propositiu de les reflexions.
Lligat als fracassos anteriors, s’ha d’esmentar la tremenda insuficiència dels sistemes de seguretat i de protecció social, tant pel que fa a l’atenció dels immigrants (sobretot la que es dirigeix, amb caràcter immediat, als immigrants indocumentats que arriben per la mar: basta veure el drama als ports de les Canàries durant aquest estiu), com a la sensació de competència que ha despertat entre els beneficiaris autòctons d’aquests recursos. El disseny dels serveis socials estava pensat per atendre els ciutadans autòctons amb les rendes més baixes o fins i tot sense rendes. Des del moment que els immigrants s’han convertit en els ciutadans més pobres i han començat a rebre ajudes socials, els antics beneficiaris, que ja no ocupen l’esglaó més baix però objectivament no han millorat les seves condicions de vida, corren el risc de veure’s desatesos. En menor mesura, però en la mateixa línia, cal esmentar la sensació d’ofec, invasió i competència que un nombre creixent de ciutadans perceben en els serveis públics generals: escola, sistema de salut, transport públic, etc. Aquestes disfuncions representen un dels perills més significatius d’increment de la conflictivitat social. De la seva banda, la població immigrada, davant la sensació de rebuig i la falta de respostes adequades de les institucions públiques i de la societat, tendeixen a establir xarxes pròpies, passa prèvia i molt propera a la ghetització i la consegüent sobreexposició, autèntic ferment de fractures socials (7). Però mentrestant, la política institucional no s’atreveix a afrontar una reforma a fons dels recursos d’atenció social, i segueix apostant de manera gairebé exclusiva per la pressió policial i l’actuació combinada de les forces de seguretat i el poder judicial (inclosa l’administració penitenciària).
I com a tret específic de la nostra realitat més propera, no podem deixar d’esmentar el pes pràcticament nul que, amb comptades excepcions, té en el discurs polític la consideració del caràcter minoritzat de la nostra cultura i la nostra llengua. I quan algun polític té això en compte, sovint és per culpabilitzar els immigrants d’un problema que, tanmateix, és anterior a la seva vinguda. Aquí no podem fer el mateix discurs político-cultural que a Valladolid, a Lyon o a Southampton, i el fracàs ve donat per la desconsideració generalitzada d’aquest fet per part de la majoria de polítics i pel discurs oficial de la majoria de partits, que en tot cas parlen de xoc cultural considerant la nostra realitat com un tot homogeni -la diversitat lingüística entre catalanoparlants i castellanoparlants seria un detall insignificant- en contrast amb l’alteritat dels immigrants.
Navegar a les palpentes en un mar de boira. Els reptes del discurs polític
El panorama és ombrívol, certament, però no porta de manera inexorable a la claudicació. Sí que convida, però, a moure’s en el terreny de la prudència i el tempteig, a reconèixer la provisionalitat absoluta de qualsevol proposta que hom pugui articular i, sobretot, a deixar de vendre presumptes solucions magnífiques que, al capdavall i de manera invariable, s’acaben revelant com a simples apedaçaments.
Des d’aquesta perspectiva, i a partir dels fracassos que hem esmentat fins ara, em permetré apuntar algunes característiques que haurien d’amarar el discurs polític sobre la immigració.
1. En primer lloc, és necessari revisar el llenguatge, l’aparell conceptual i els titulars del debat sobre la immigració. Cal assumir la immigració com un fet estructural i, per tant, inevitable, abandonar les declaracions grandiloqüents, i alhora deixar de tractar-lo com una qüestió sectorial; se l’ha de considerar en totes les seves dimensions i implicacions. I reconèixer que no hi ha, de moment, solucions globals, ni capacitat per aturar el moviment migratori. En conseqüència, cal renunciar als discursos triomfalistes o autocomplaents (8) i a aquelles promeses que, en el fons, tothom amb dos dits de seny sap que són gairebé irrealitzables (9). Si el discurs sobre la immigració no es torna clarament possibilista i pragmàtic, a la llarga abonarà la sensació de frustració. Vol dir això que s’ha de treure, com sovint s’ha suggerit, la immigració del debat polític? De cap manera. Només es poden abstreure de la confrontació política aquelles qüestions entorn a les quals s’ha assolit un consens bàsic, cosa que en el tema de la immigració estam lluny d’aconseguir. El que sí urgeix és desemmascarar i denunciar els discursos oportunistes i demagògics. Dos exemples: un, la idea de concedir el dret de vot als immigrants, tal i com s’ha proposat recentment des del PSOE i IC-V, revela una frivolitat altament preocupant. El dret de vot, com qualsevol reconeixement de drets civils, no es pot plantejar com el requisit per a la integració social, sinó en qualsevol cas com un indicador i ingredient d’aquesta, en el marc d’un model d’inserció i d’un consens polític que, de moment, estam lluny d’haver assolit. L’altre exemple és l’enèsima afirmació de la presidenta del Consell de Mallorca, Maria Antònia Munar, que “s’ha d’aturar el creixement demogràfic, ja no n’hi caben més” (10). Aquesta retòrica resulta ofensiva, venint de qui ha aprovat un pla territorial i realitza una política de creixement urbanístic que converteix la immigració laboral en un element constitutiu i imprescindible.
2. Més sobre el llenguatge: estam en risc de caure en el mateix parany que des de fa anys afecta el discurs polític i mediàtic sobre les drogues. La gran majoria de notícies sobre drogues es presenten com “la confiscació més gran de…”, i després segueix un aclariment circumstancial (“de l’últim any”, “mai realitzada a Mallorca”, etc.). És obvi que darrere d’aquests titulars hi ha la intenció de crear un discurs: la lluita contra el tràfic de drogues sempre s’ha de justificar positivament, a fi de contrarestar l’alarma social. I tanmateix, tots sabem que el tràfic de drogues no ha parat de créixer. Doncs bé: amb la immigració s’està començant a reproduir el mateix esquema. Una mica d’atenció a les notícies quotidianes us convencerà d’aquesta deriva (11).
3. Els diferents vessants del debat sobre la immigració no es poden plantejar de manera separada, i molt menys contradictòria. Les qüestions pròpiament jurídiques i legals, les econòmiques, les polítiques socials, les implicacions culturals, han de ser enfocades com les cares d’una mateixa realitat, no com a realitats distintes i contraposades. Des d’aquest punt de vista, acceptar la necessitat d’una política social adequada suposa entendre que la possibilitat d’un consens intercultural no pot ser plantejada al marge de qüestions com ara les pròpiament jurídiques (p.ex.: com respondre judicialment a aquelles pràctiques que, justificades com a expressió de la diversitat cultural, en realitat són percebudes com a contràries als drets humans), o les estrictament econòmiques (p.ex.: què cal fer perquè les possibles inversions als països emissors d’immigració siguin eficaces?). Si els sectors socials i polítics sensibles a la qüestió del xoc cultural, especialment en l’àmbit de la minorització de la nostra cultura pròpia, es despreocupen dels problemes socials dels immigrants, no podem esperar que es produeixi cap sinergia positiva; potser ni tan sols hi haurà contacte. De la mateixa manera, si els sectors econòmics que donen treball a la immigració i les entitats de defensa dels drets dels immigrants no mostren cap sensibilitat i no s’impliquen de manera concreta i visible en el diàleg intercultural i en la inserció lingüística (aprenentatge del català), no sols no l’afavoriran sinó que contribuiran a estendre la sensació que aquesta és una qüestió accessòria i, per tant, negligible.
4. El discurs polític no pot ser aliè, sinó que ha d’estimular, afavorir i encarrilar un debat molt més de fons, gairebé filosòfic: hem d’assumir que allò que hem anomenat «Occident» ja no podrà ser allò que havia estat fins ara, ni allò que havíem somiat que seria. En conseqüència, i en relació a la immigració, haurem d’anar trobant la resposta a una serie de preguntes cabdals: a què estam disposats a renunciar, què consideram irrenunciable, i què estam disposats a incorporar de l’aportació dels immigrants (en tots els ordres: ètic, sociopolític, cultural…). Lògicament, no estam parlant de respostes privades, sinó d’una necessària resposta de consens, únic camí que ens pot salvar de la fragmentació i la segregació. Doncs bé: entenc que la recerca d’aquest consens demana inevitablement l’aplicació del patró de la convivència democràtica tal i com aquesta ha estat entesa a Occident d’ençà de la Il·lustració. Amb altres paraules: la construcció d’una cultura integradora no es pot donar al marge dels supòsits que fonamenten la tradició il·lustrada. I sóc conscient que quan aquesta defensa de la via del consens suposa, en darrera instància, la defensa d’una certa assimilació, si voleu de baixa intensitat. Però al mateix temps, i com a contrapès, ha de conduir també a una veritable convivència pluralista i, per tant, implica renunciar absolutament a qualsevol pretensió d’homogeneïtat cultural.
5. I finalment -last but not least-, l’imperatiu ètic. És imprescindible evitar que la pressió que la societat exerceix sobre els partits i els responsables polítics a causa de la sensació d’amenaça davant el fenomen immigratori, condueixi al sacrifici de la mínima universalitat pretesa per les conquestes humanistes i socials més rellevants de la nostra història social i política. La declaració dels drets humans, l’esperit de les constitucions liberal-democràtiques, el cos de drets socials i ciutadans en què es basa el nostre ordenament jurídic, perdrien la seva raó de ser fonamental si consideràssim, de iure, que els immigrants n’estan exclosos. Però atenció: tampoc no es tracta de considerar que els estats han de tractar tots els éssers humans de la mateixa manera, ni negar als estats una justa i adequada distinció entre els membres i els estrangers. El que sí s’ha de reclamar és que, donada la tremenda complexitat de qualsevol decisió en aquesta matèria, el discurs polític s’autoimposi un codi ètic i un rigor conceptual que excloguin la perillosa utilització demagògica de la immigració (12).
Perdut el paradís, ens queda la terra
Hem d’anar acabant. Tenc la sensació que aquest recorregut no ha aportat gaire llum, però em donaré per satisfet si, com a mínim, ha aconseguit esvair una mica el fum espès que entela el discurs polític sobre la immigració. Potser ha pagat la pena explicitar allò que ja sabíem d’antuvi: que, efectivament, no hi ha més paradisos que els perduts, i que el camí de retorn és impossible perquè, com aprèn Jafudà Cresques a L’Atles Furtiu d’Alfred Bosch, tots els paradisos acaben en expulsió.
I tanmateix, més enllà del jardí de l’Edèn hi ha el món real, l’únic món possible, aquell que hem de treballar perquè és d’on hem estat trets (13).
Van girar la vista enrere,
i van veure la part oriental del Paradís,
venturosa llar seva en un altre temps (…).
Com era natural, els ulls se’ls van negar de llàgrimes,
que de seguida es van eixugar.
Davant d’ells tenien tot un món,
en el qual podien elegir el lloc que volguessin per reposar,
i per guia la Providència.
I es van estrènyer les mans els uns amb els altres,
i van sortir de l’Edèn cap al seu solitari camí
amb passes lentes i incertes.
John Milton
(El Paradís perdut, 1674)
(1) MALGESINI, Gabriela [et al.]. Extranjeros en el paraíso. Barcelona: Virus, 1994.
(2) No m’agrada gens ni mica parlar d’immigració il·legal, perquè és un qualificatiu que culpabilitza les víctimes. Preferesc parlar d’immigració sense papers o, en tot cas, d’immigració en situació irregular. Tanmateix, el terme il·legal és, lamentablement, el més utilitzat en boca de la majoria de polítics, i és per això que el faig servir aquí, perquè parlam del discurs polític realment existent.
(3) L’any 1960, la població mundial era de 3000 milions d’habitants. L’any 1975, havia crescut fins els 4000. Just deu anys més tard, s’havia crescut en 1000 habitants més. I l’any 2006 ens situam a prop dels 6500 milions. (Font: ONU, World Populations Prospects: The 2004 Revision Population Database. Disponible per internet).
(4) Encara avui, i no es preveuen canvis, l’òrgan de la UE en el qual es discuteix i aprova la política d’immigració és el Consell de ministres d’interior.
(5)
1) Llei orgànica 4/2000, de drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social.
2) Llei orgànica 8/2000, de reforma de la llei anterior.
3) Llei orgànica 11/2003, de mesures concretes en matèria de seguretat ciutadana, violència domèstica i integració social dels estrangers.
4) Llei orgànica 14/2003, de reforma de la llei 4/2000.(6) Una de les millors exposicions del significat i les diferències entre el model multicultural i el model d’assimilació, a: TODD, Emmanuel. El destino de los inmigrantes. Asimilación y segregación en las democracias occidentales. Barcelona: Tusquets, 1996. En realitat, el model assimilacionista francès no és nou, sinó un simple aggiornamento del procés d’assimilació -i aquest sí que fou efectiu!- dut a terme durant els últims dos-cents anys amb la població interior de llengua i cultura materna no francesa.
(7) TEJEDOR, Xavier. Les noves invasions. A: COBO, Josep [et al.]. Interculturalitat. Actes del III Simposi “Pensament en la fe”. Barcelona: Cristianisme i Justícia, col•lecció «Praxi», 1995, p. 30-34.
(8) «Teníamos un problema y lo hemos solucionado» (José María Aznar, quan era president del govern espanyol, comentant l’expulsió de 103 immigrants sense papers, el juliol de 1996).
(9) «España no va a tolerar que sigan llegando a sus costas inmigrantes ilegales (…). Todo el que entra en España de manera irregular, más tarde o más temprano saldrá de España» (María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern espanyol. La Vanguardia, 04.09.06).
(10) La darrera vegada ha estat en el discurs de la Diada de Mallorca, el passat 12 de setembre. Cfr. Diari de Balears, 13.09.06, portada i p. 5-7.
(11) Entre la premsa dels últims dies que tenc ara mateix damunt la taula, hi ha nombroses notícies que ho confirmen. La més clara (i recordem que és una notícia referida a la immigració il·legal, i no, com podria semblar, al tràfic de drogues!): «Golpe a los traficantes. 700 mafias desmanteladas». Diario ADN, 14.09.06, p. 10.
(12) Cf. CARENS, Joseph H. «Per a una ètica de la immigració. Els drets dels residents». A: Idees. Revista de temes contemporanis. [Barcelona], n. 8 (octubre/desembre 2000), p.90-102.
(13) Gn 3, 23.