Ignor què és el millor que li pot passar a un croissant (no rigueu, que deu ser un tema prou important, com n’han fet una pel·lícula), però sí que sé què és el pitjor que li pot passar a qualsevol cosa que més o menys funcioni a les Illes Balears: que el PP s’hi fixi, i li posi la mà damunt. Açò vol dir que era una vegada una ecotaxa, i un pont des tren a Palma, i un Institut Ramon Llull, i una barraca de roters ran de la carretera de LLucmajor, i un SOIB que feia polítiques d’inserció laboral, i uns exàmens oficials de català lliures de polèmiques, i una conselleria de benestar social, i un paisatge polit davant Campanet, i… bé, no cal seguir, que tampoc no es tracta de contribuir al desànim. Tot plegat és bo de resumir: a les Illes Balears, en moltes coses és com si no tinguéssim govern; i quan es nota que en tenim, sovint és pitjor, perquè encara prenem mal.
Per preparar-me unes classes, els últims dies he rellegit alguns textos sobre el paper de l’església i de sectors cristians durant l’últim franquisme i la transició. Els historiadors donen importància al tema de la substitució. D’una banda, l’església cobria necessitats socials allà on l’Estat no arribava i, per tant, el suplia: atenció als malalts i a la gent gran, educació, acció social, etc. Però també es parla de substitució en un altre sentit, més interessant: durant el tardofranquisme, alguns moviments i grups vinculats a l’església es van convertir en àmbits de formació de la consciència crítica i de dinamització social, incorporant part dels sectors progressistes que treballaven pel canvi democràtic, ja que aquests no trobaven espai en les institucions del règim. Bé, la versió dretana és que l’església va actuar com a subterfugi dels antifranquistes traint els que l’havien salvada dels rojos, com recull un magnífic llibre que es titula de manera prou eloqüent «La traición de los clérigos en la España de Franco» (F. Blázquez, Trotta).
En fi, em direu què tenen a veure el primer i el segon paràgrafs d’aquest article. Simplement, que després d’haver estat a l’Acampallengua celebrat a Esporles durant el cap de setmana, no puc fer de menys que establir comparances: moltíssimes entitats de la societat civil mallorquina duen a terme una tasca impressionant de substitució i suplència d’allò que hauria de fer i no fa el govern autonòmic, i han esdevingut un espai de participació i cohesió que ens mantenen desperts. En concret, l’Acampallengua, ja consolidat en la seva vuitena edició, s’ha convertit en l’acció més potent, dinàmica i eficaç de totes les que es fan a Mallorca a favor de la normalització de la llengua catalana. I d’això no en són responsables les institucions públiques, que són les que per llei tenen encomanada aquesta feina, sinó aquest estol fascinant que són els Joves de Mallorca per la Llengua i el caramull de voluntaris que hi col·laboren. Sí, l’Acampallengua fa una feina impagable de substitució de la desídia d’un govern patètic que si qualque vegada decideix fer alguna cosa amb el català és per destrossar-lo.
I com l’Acampallengua, tantes i tantes iniciatives que es couen i es mouen. Sense el suport del govern, sense la cobertura mediàtica d’IB3, la nostra televisió pública, que ofèn la intel·ligència i la decència periodística en no concedir un tracte informatiu rellevant al fet que més de vint mil persones passassin per Esporles aquest cap de setmana. Caldrà seguir substituint un govern inexistent o directament nociu mentre el cos aguanti… o, millor, canviar de govern.