Dia 24 de març de 2004, quan estàvem sota els efectes de la commoció provocada per la cadena d’esdeveniments de deu dies abans -els atemptats islamistes a Madrid, les protestes ciutadanes i el resultat de les eleccions generals-, vaig assistir a una trobada de partits polítics europeus a Barcelona. A la sessió d’obertura d’aquella jornada, els màxims dirigents d’ERC -partit que exercia d’amfitrió- van posar l’accent en la idea que ens trobàvem en una situació política excepcional que havia de ser aprofitada amb ambició i intel·ligència per aconseguir avenços importants en la recuperació nacional de Catalunya. Al Principat governava el tripartit; i a Madrid, si el PSOE volia formar govern, en no haver obtingut la majoria absoluta necessitaria el suport de partits nacionalistes.
He de dir que, en tot això, servidor hi estava totalment d’acord. Però ja aleshores, i a mesura que ha anat passant el temps aquest sentiment m’ha crescut, em va fer mala espina el to exageradament triomfalista i injustificadament eufòric d’algunes intervencions. Carod-Rovira va afirmar amb insistència que havíem entrat de ple en una segona transició i que s’obria un nou període constituent que, ara sí, solucionaria satisfactòriament els temes que havien quedat pendents en la transició del franquisme a la democràcia. Més agosarat va ser encara Josep Huguet, en asseverar que el procés obert no tenia marxa enrere, i que encara no érem conscients de l’abast i la profunditat dels canvis que, inevitablement, i gràcies a la força parlamentària d’ERC a Barcelona i a Madrid, estaven a tocar. A la sortida d’aquella reunió, en un ambient més informal i distès, Huguet ens va contar que acabava de venir de València, i que a un míting d’ERC havien onejat algunes banderes republicanes espanyoles. Gran cosa, segons ell, perquè això era un indicador del revifament del substrat blasquista…
Ara fa tres dies, Joan Puigcercós reconeixia que ERC no ha estat a l’altura de les expectatives. No li manca raó. Però el problema principal no és aquest. Això passa, un moment o l’altre, amb tots els partits polítics. Vaja, dubt que hi hagi cap partit en el món que sadolli del tot les expectatives dels seus votants i simpatitzants. El problema d’ERC és que han frustrat les expectatives que els seus propis dirigents havien creat, alimentat i encalentit. Van posar el llistó massa alt, van cridar blat abans de tenir el sac lligat, i van jugar com si en aquesta lliga els altres equips no comptassin. I no van calcular que el menyspreu assidu a què sotmetien CiU, i el fet de posar cada dos per tres el PSC contra les cordes del ring socialista espanyol, al final podien acabar amb una jugada de pòquer com la de l’acord Zapatero-Mas. Sí, aquest pacte fou oportunista, va comportar una rebaixa severa en el projecte d’Estatut, i consumava la traïció a la unitat política que s’havia forjat al Parlament de Catalunya. Tot el que vulguin, i més. Però, i és trist haver de dir-ho, en política aquestes coses passen. Benvinguts, doncs, al món real.
Després d’això, encara poden donar gràcies que Maragall s’hagi fet l’harakiri expulsant-los del govern. Encara els haurà anat bé, i el canvi del paper de botxins al de víctimes els permetrà recuperar posicions. Però esperem que, a més d’aquest profit inesperat, ERC hagi après la lliçó: un partit polític pot ser tan radical com vulgui en les seves aspiracions, però no pot fer promeses falagueres. Utopia i realisme no estan barallats. Ingenuïtat i realitat, sí. I el sentiment de frustració que genera l’incompliment d’una promesa divinal és, sovint, molt pitjor que la prudència d’un sà agnosticisme metòdic.