Hi ha premis, o més ben dit, premiats, que dignifiquen i enalteixen la institució o el jurat que els atorga. Però també es dóna el cas contrari: hi ha premiats que denigren el premi i qui l’ha decidit. En aquests casos, si qui dóna el premi és una entitat privada -una editorial que concedeix un guardó literari, per exemple-, la crítica podrà ser comprensible, però al capdavall hi ha poca cosa a reclamar. No és el mateix, però, si darrere un premi hi ha un organisme públic o una institució vinculada a un govern, ja que, sense ser demagògics, podem afirmar que aquell premi es dóna en nom o en representació de la ciutadania.
El premi Príncep d’Astúries de cooperació internacional d’enguany, atorgat al multimilionari gegant de la informàtica Bill Gates i la seva esposa Melinda, entra directament dins la categoria del sarcasme. El president del jurat, Leopoldo Calvo Sotelo, va lloar la generositat del matrimoni Gates, i a la pàgina web de la Fundació Príncep d’Astúries se’ls considera «los mayores filántropos del mundo». Ningú no podrà discutir -és una dada objectiva- que aquesta parella, a través de la seva fundació, fan sucoses donacions arreu del món a favor de causes humanitàries encomiables: lluita contra la sida, fam infantil, investigació de noves vacunes, etc. Però no és pertinent valorar aquestes realitzacions al marge de la resta d’activitats de l’home més ric del món. I aquí és on la cosa grinyola.
Per començar, és si més no curiós que una fundació pública d’un estat membre de la Unió Europea guardoni l’amo de l’empresa que ha estat condemnada a pagar la multa més quantiosa de tota la història de la Unió, per pràctiques fraudulentes en el lliure mercat. I, en fi, Bill Gates és d’aquests personatges als quals allò que més se’ls podria agrair no seria tant que duguessin a terme bones accions, sinó que simplement deixassin de fer algunes de les coses que fan. Per exemple, Gates podria deixar d’enviar caçatalents a l’Índia i a altres països empobrits per comprar “cervells”, provocant l’enfonsament de petites empreses incapaces de competir amb un gegant. Podria deixar de pressionar/gratificar els governs de mig món perquè estableixin una legislació de patents de software que afavoreixi les multinacionals i perjudiqui els desenvolupadors de software lliure, com va passar amb la seva amenaça de tancar Navision, una empresa danesa adquirida per Microsoft l’any 2002, i d’enviar a l’atur el milenar de treballadors que s’hi guanyen la vida, si el govern danès no vota a favor de la directiva de patents de software de la UE. Podria deixar d’imposar clàusules de blindatge als governs que signen convenis amb Microsoft, com el d’Argentina, que a canvi de comprar ordinadors a baix preu ha hagut d’engolir-se el monopoli de Windows per a tot el sistema informàtic públic. En definitiva, podria deixar de xuclar unes quantes divises arreu del món, i segur que no ens importaria que, a canvi, des d’ara fos una mica més garrepa en les seves dàdives.
Bé doncs, aquest senyor ha estat mereixedor d’un premi de cooperació internacional. El que dèiem: hi ha premis que, segons a qui gratifiquen, queden tocats. El Príncep d’Astúries ha entrat dins aquesta categoria. Però és que si ens fixam en altres candidats que es van quedar en el llistó dels finalistes (Alan Greenspan, expresident de la Reserva Federal dels EUA, o James Wolfensohn, expresident del Banc Mundial), necessàriament haurem de concloure que això de Bill Gates no ha estat una patinada. Ens estalviarem els qualificatius per no ofendre de més.