Quan una administració -la que sigui- anuncia la compra d’una finca per fer-la pública i, així, garantir la seva protecció, mai no sé com m’he de posar. En principi és una bona notícia, i així ho solen reflectir els mitjans de comunicació. Amb l’adquisició pública aquestes finques surten del mercat immobiliari, i desapareix del seu horitzó el perill de sucumbir a un projecte urbanitzador. Bé. Però gires full i penses que, si per protegir el territori cal que l’administració el compri, deu ser que els altres instruments que es diuen de protecció no funcionen com ho haurien de fer.
Les darreres notícies de compra de finques per part de les administracions públiques denoten aquesta, diguem-ne, redundància proteccionista, si més no en alguns casos. El govern de l’estat anunciava fa devers un mes la intenció d’adquirir, via Ministeri de Medi Ambient, un notable conjunt de finques a les Illes Balears. Concretament: Ses Feixes d’Eivissa, Maristany d’Alcúdia, Es Canons i Sa Canova d’Artà, Cala Carbó de Pollença, Es Ca Marí de Formentera, i les platges de Fornells, al municipi menorquí d’Es Mercadal. Bé, d’aquests indrets n’hi ha alguns que, certament, estan mancats d’una figura legal de protecció, i per tant l’adquisició pública pot ser la manera de preservar-los. Però el cas d’Es Canons i Sa Canova és diferent: l’àrea de Sa Canova fou protegida per la LEN de 1991, i declarada “element paisatgístic singular” per les normes subsidiàries del municipi d’Artà. Pel que fa a Es Canons, la llei 1/2000 del Parlament de les Illes Balears la va incloure dins l’ANEI-10 que ja protegia el seu entorn.
Si, per tant, ja estan protegides, té sentit la seva adquisició pública? Si l’objectiu és garantir-ne la protecció, anam a parar a allò que dèiem: és una manera de reconèixer que les figures ordinàries de protecció són insuficients, cosa que aixeca un raonable sentiment de perplexitat. Si, per contra, ja estan protegides, la compra pública només tindria sentit en el cas que s’hi vulgui fer una intervenció específica: una ruta natural, un projecte de conservació de flora o fauna, una excavació arqueològica, una zona d’acampada, el que sigui. El conseller balear de Medi Ambient, Jaume Font, incidia la setmana passada en aquest argument del sobreproteccionisme respecte a Es Canons i Sa Canova. Però en la seva boca això sona a oportunista, quan ell mateix acaba d’anunciar la compra de la zona de Ses Covetes de Campos justament després que el Tribunal Suprem hagi dictaminat de manera definitiva la il·legalitat de les construccions que s’hi van fer, i la consegüent protecció d’aquesta zona.
En definitiva, tot això fa el color de la típica batalleta entre governs de distint color, que utilitzen els recursos públics com els cans que pixen a les cantonades: per marcar territori. Moltes de les finques que ja són públiques des de fa anys o dècades pateixen una desatenció considerable. En moltes d’elles hi ha elements arqueològics o del patrimoni històric, arquitectònic o etnològic que s’estan perdent de manera irreversible, i la seva gestió és en general pobra i deficient. Em permetran doncs que expressi el meu escepticisme respecte al destí de les finques de nova adquisició. Francament, el dia que les finques públiques es converteixin en exemple i model de gestió sostenible del territori i del patrimoni, em miraré tot aquest sarau d’una altra manera. De moment, el contempl com Filippo Marinetti es mirava el teatre de varietats: una mescla de pel·lícula i acrobàcia, de cançó, dansa i pallassades per suscitar constantment nous motius d’astorament.