En els sistemes autoritaris regits de manera despòtica i autocràtica se sol repetir un fenomen digne d’atenció: sempre apareix algun subordinat que, inflamat per la verborrea incendiària dels líders, es passa de la ratlla. L’historiador Ian Kershaw, per exemple, observa que moltes vegades els desitjos que Hitler expressava de manera imprecisa o boirosa eren interpretats pels seus inferiors com una ordre explícita d’armar-ne alguna de grossa, sovint amb conseqüències tràgiques. Altres vegades, el zel desmesurat d’un subaltern pot acabar girant-se en contra d’allò que l’infeliç intentava defensar, amb el preu de desacreditar la pròpia organització o els seus líders, o simplement de fer el ridícul.
La dinàmica de clams apocalíptics i filípiques altisonants en què s’han instal·lat els líders del Partit Popular afavoreix aquestes coses. A la manifestació del passat desembre a Madrid en defensa de la Constitució, el dispositiu d’organització del PP va haver de cuidar-se que no entrassin en escena símbols franquistes -ves per on, preconstitucionals. Mesos abans, a una altra manifestació en solidaritat amb les víctimes del terrorisme, alguns militants del PP inflamats d’ardor patriòtic havien intentat agredir el ministre Bono. I és que si un encalenteix els ànims, llavors passa el que passa.
Crec que una cosa així és, més o menys, el que li ha succeït a la secretària general de les Noves Generacions del Partit Popular a les Illes Balears, Sandra Morell. Esperonada per l’estil provocador i agressiu de què fan gala els seus líders, deu haver entès que la millor manera de fer punts i caure en gràcia a les altes esferes és dir-la més grossa que els qui comanden. A una lamentable carta al director publicada a un diari illenc fa cosa de deu dies, es va despatxar a gust insultant a tort i a dret el president de l’Associació Drets Humans de Mallorca, Bernat Vicens, pel fet que aquesta entitat havia donat un premi a la Plataforma Salvem la Real. Devia pretenir ferir-lo, però dubt que ho hagi aconseguit. Més aviat s’ha tirat terra damunt, demostrant un mal gust i una mala educació impropis en una dirigent política, i posant en evidència la feblesa i la misèria moral dels seus arguments. Bernat Vicens és aquell tipus de ciutadà que qualsevol societat democràtica i madura s’alegra de tenir. Home de currículum admirable i impecable en tots els àmbits en què és conegut -empresari fuster, promotor de l’associació per a l’ètica en els negocis “Eticentre”, activista amb una llarga trajectòria de compromís religiós, social i ciutadà, membre de la junta directiva de la CAEB…-, qualsevol persona mínimament informada sap que reconèixer la seva persona i la seva tasca, en realitat honora qui l’aprecia. Sandra Morell ignora tot això, i l’únic que aconsegueix és quedar fatal.
I tanmateix, en plena efervescència de la reivindicació de la llibertat d’expressió, ens hem d’alegrar que qualsevol persona pugui expressar-se públicament com ho ha fet Sandra Morell. La llibertat d’expressió li ha permès opinar sobre Bernat Vicens de la manera com ho ha fet. Encara que fos per fer el ridícul.