Sempre és un plaer polemitzar a través d’aquestes pàgines si qui et fa la contra és en Josep Melià Ques. En el seu article de dijous passat contestava el que jo havia escrit just dos dies abans. No és la primera vegada que ho fa (i esper que tampoc no sigui la darrera), i he de reconèixer que la seva finor argumentativa en altres ocasions m’ha dut a corregir els meus criteris. Fa temps, per exemple, vaig cometre la impertinència d’escriure que a Mallorca avui no es pot ser nacionalista i no ser d’esquerres i ecologista, i un article d’en Josep Melià em va dur a rectificar, o almanco matisar les meves afirmacions. En aquesta ocasió, però, ha passat just el contrari: la seva resposta m’ha acabat de confirmar en l’opinió que vaig expressar dimarts passat.
Doncs va, seguim. El debat és sobre si hom pot ser només nacionalista. Jo sostenc que no, i en Josep Melià afirma que sí, i que fins i tot a les Balears avui convé que hom sigui, en un cert sentit, nacionalista i prou, i afirma que al final tot és qüestió de prioritats. Estic d’acord que a l’hora d’establir les prioritats, la motivació principal pot ser de caràcter nacionalista. Però en qualsevol cas, els resultats de la priorització, és a dir, les accions polítiques concretes que es desprenguin de la decisió presa, sobretot si tenen a veure amb qüestions econòmiques, socials o ambientals, no es podran mesurar únicament amb criteris nacionalistes, i aquests resultats també s’han de prendre en consideració. En Melià ens proposa l’exemple de la postura dels EUA en relació al protocol de Kyoto. Efectivament, en aquest cas la decisió respon al fet que prioritzen la seva indústria per damunt del medi ambient. I, en efecte, això és nacionalisme. Però més enllà de la motivació -nacionalista i prou-, el resultat no és objectivament mesurable (i en política cal emprar el concepte d’objectivitat amb molta prevenció i amb matisos) en termes únicament nacionalistes, sinó que la consideració dels costs mediambientals esdevé ineludible. Subjectivament, la motivació podrà ser només nacionalista. A la pràctica, i encara que sigui per passiva, implica una opció antiambientalista.
I això és així sigui quina sigui la ideologia que hom professi, no és una qüestió exclusiva del nacionalisme. Perquè a diferència de les grans doctrines ideològiques del que en podríem dir la primera modernitat, que tenien la pretensió de ser un corpus totalitzador, gairebé una cosmovisió de la societat, la història, l’economia, etc., la modernitat tardana en què navegam avui ha convertit les ideologies en quelcom molt més discret, flexible, porós i fràgil. La política avui ja no es defineix per apriorismes ideològics. En una societat tan canviant com l’actual, i en la qual els sistemes tancats de pensament hi tenen difícil cabuda, qualsevol opció política s’ha de repensar i reformular constantment, i ha d’acceptar que la seva matriu ideològica és insuficient per prendre postura sobre moltes coses. Per això, insistesc: no es pot ser només nacionalista, com no es pot ser només de dretes o d’esquerres, o només ecologista, o només pacifista, o només feminista. Més enllà de les motivacions ideològiques més o menys definides de cada partit, a la pràctica l’acció política adoptarà sempre uns caires difícilment mesurables en termes ideològicament purs. S’han de mesurar, també, i interpretar i explicar en termes ètics.
A partir d’aquí podríem seguir, i argumentar que a la Mallorca d’avui ser nacionalista és bàsicament una opció ètica nascuda del respecte i l’apreci per la pròpia cultura, és -o hauria de ser- l’articulació política d’una societat que defensa la seva identitat col·lectiva, el seu lloc diferenciat en el món. I amb això, amic Josep, segur que hi estàs d’acord. Per aquí, tu i jo que coincidim en el fet de ser nacionalistes, tot i que discrepam per altres coses que també som, ens podem entendre.