Supòs que el fet que la versió en català de la darrera pel·lícula de Disney, Chicken Little, no es projecti a cap sala de cinema de les Illes Balears, no té altra explicació que la pressupostària. La caiguda en picat de la projecció de pel·lícules en català coincideix amb l’entrada del nou govern del PP, que deu considerar l’esforç de l’anterior govern com una despesa insensata, o fins i tot perjudicial.
I tanmateix, confés que per una vegada no em sap gens de greu l’absència de la versió catalana de la pel·lícula esmentada. Pel que he llegit i sentit, es tracta d’un cant a les tòpiques «virtuts» de l’american way of life, versió pollastre de dibuixos animats. La Disney, que arrossega problemes d’ençà que la productora Pixar decidí volar pel seu compte, ha llençat aquesta pel·lícula al mercat cinematogràfic mundial amb les crosses segures d’un gran acord comercial amb quatre o cinc multinacionals nordamericanes del sector del menjar-escombreria que tindran l’exclusiva del merchandising i la utilització de la imatge dels personatges del film. A canvi, la projecció de la pel·lícula en sales de cinema ve precedida d’una sèrie d’espots publicitaris de les marques patrocinadores. (No està mal pensat: segur que els clients d’aquestes cadenes podran gaudir d’un menú infantil que inclourà una hamburgesa de chicken little. Les famílies aniran al cine, primer s’empassaran la publicitat, els infants al·lucinaran amb el seu nou heroi, i en sortir els seus papàs i mamàs els acompanyaran perquè se’l mengin. El cos d’en Chicken: una versió secularitzada, neoliberal, postmoderna i cutre de l’eucaristia?).
Idò bé, per una vegada, deia, estic content que ni un cèntim del pressupost de normalització lingüística es destini a promocionar aquesta animalada. Tot i que, ben mirat, la llàstima és que les pel·lícules que es doblen al català gràcies a l’esforç pressupostari de la Generalitat de Catalunya no són, en general, les de més qualitat de la cartellera, sinó les més comercials del cinema industrial nordamericà, i llavors sempre tens el mateix problema: les bones pel·lícules les has de veure en castellà, i si vols contribuir a l’èxit de les projeccions en català t’has d’empassar cada bajanada que fa feredat.
La solució, s’ha dit moltes vegades, és que el doblatge deixi de ser fruit del voluntarisme dels governs autonòmics i que sigui l’estat qui reguli, per llei, el doblatge en origen de tot el cinema estranger al castellà, el català, l’euskera i el gallec. Fa mig any, Joan Puigcercós anunciava un acord en aquest sentit amb el PSOE, però dos dies després (09.05.05) la ministra de cultura, Carmen Calvo, deixava les coses clares: “el Gobierno [espanyol] prefiere tener más recursos para hacer más y mejor cine español y doblarlo con el fin de colocarlo en más mercados fuera de nuestras fronteras que hacer doblajes a las lenguas cooficiales en el seno de nuestro país”. Bé, ja ho veurem. La nova llei audiovisual encara no ha entrat a tràmit al Congrés de Diputats, i vist com està el pati pot passar qualsevol cosa. El moment és oportú perquè el contenciós del doblatge del cinema es resolgui de manera adequada i definitiva. Però alerta que si, una vegada més, ens donen carabasses i tot s’esvaeix en un discurs de talante i bones intencions, no s’abonin els arguments per certificar la irreformabilitat d’Espanya.