Servidor, professor de religió catòlica a dos instituts públics d’educació secundària, no vaig anar a la manifestació de dissabte contra la LOE i no em sent representat per ella. Consti que aquesta llei no m’agrada perquè resol la presència de la religió a l’escola amb una disposició addicional que degrada l’asignatura i encoloma el problema als responsables eclesiàstics. No m’agrada que, enlloc de cercar la manera de donar compliment al precepte constitucional segons el qual “els poders públics garanteixen el dret que assisteix els pares per tal que els fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb les seves conviccions” (art. 27.3), obviï aquesta qüestió essencial i justifiqui la regulació de l’assignatura de religió únicament a causa d’un acord entre l’Estat i la Santa Seu. No m’agrada que la nova legislació educativa respongui a la tònica dominant en l’esquerra política i sindical -de la qual en som part-, que sovint analitza el fet religiós amb un esquematisme empobridor, o bé des de categories més pròpies de la “primera modernitat”, i que es refugia tossudament en la consigna del laïcisme (que tanmateix no funciona: basta veure el que passa a França), sense gairebé ni voler considerar el revifament religiós -polièdric, difús, contradictori- que es produeix dins la societat actual, i que ha estat observat i valorat precisament per destacats pensadors contemporanis, ateus o agnòstics, de l’esquerra filosòfica o ideològica: Jürgen Habermas, Gianni Vattimo, Peter L. Berger o Eugenio Trías, per esmentar-ne alguns. No m’agrada que en l’exigència de privatització de la religió (“que els bisbes parlin de Déu”, “la religió a les esglésies”) hi coincideixin, encara que sigui per motius oposats, bona part del progressisme laïcista i els corrents espiritualistes que promouen un cristianisme (?) desencarnat i evasiu.
Però és que si mir a l’altra banda, el que veig tampoc m’agrada. No m’agrada que la jerarquia catòlica espanyola hagi perdut l’equidistància crítica respecte de les opcions polítiques que va saber mantenir en una època tan difícil com la de la transició democràtica, sota el guiatge de Mons. Tarancón. No m’agrada que a l’actual Conferència Episcopal sembli importar-li poc el fet d’haver-se convertit en una peça de l’engranatge social del PP. No m’agrada la seva sintonia amb aquest partit que en el seu moment volia imposar una llei d’educació (la LOCE), al meu entendre pitjor que l’actual LOE en tant que organitzava el sistema educatiu d’una manera classista, competitiva, uniformista i centralista. No m’agrada que la Conferència Episcopal mantengui la Cope, una emissora que en els seus “programes estrella” es caracteritza per mentir descaradament, atiar l’odi entre ciutadans, promoure una visió pròpia de l’extrema dreta, i que sembla estar disposada al que sigui per fer mal a qualsevol govern d’esquerres i/o nacionalista, i a beneficiar, faci el que faci, el PP. No m’agrada el greuge comparatiu de convocar o recolzar manifestacions que toquen temes sensibles per als interessos de l’Església, mentre que es calla o s’apel·la a la llibertat de consciència davant de fets gravíssims com la guerra d’Iraq o la tragèdia dels immigrants que moren a les tanques de Melilla: d’això darrer, la Cope encara en va fer befa.
Tot això, vostès comprendran que em fa sentir mal a ple. Visc la meva pertinença a l’Església d’una manera crítica i incòmoda, i com a militant d’un partit polític nacionalista i d’esquerres, en aquest o en altres afers també em sent sovint com una rara avis. I tanmateix, pens que la incomoditat i l’inconformisme són símptoma de bona salut, sempre i quan no ens deixin paralitzats en la negativitat, sinó que, fent del principi esperança el motor de la nostra vida, que diria Ernst Bloch, ens esperonin a cercar sortides, a aportar el nostre granet d’arena per a la recerca i la construcció d’alternatives positives. Pel que fa a la qüestió de la religió en la nostra societat, i més específicament a la presència de la religió a l’escola, m’agradaria aprofundir-hi en propers articles, ja amb un to més propositiu i menys reganyós, amb el màxim de sinceritat i des d’aquest esperit crític creatiu i estimulant que reivindic. Al capdavall, es pot ser autènticament d’esquerres i/o cristià sense esperit crític, sense posar la pròpia consciència per damunt de qualsevol altra mesura? Subscric les paraules d’Alfonso Comín: quan li demanaven com podia ser alhora cristià i comunista, contestava “soy comunista dentro de la Iglesia, y cristiano dentro del partido”.