Marc Tul·li Ciceró va sentenciar que la cara és el mirall de l’ànima. I si bé és cert que moltes vegades hem pogut donar fe de l’agudesa de l’orador romà, també ho és que l’experiència i el refranyer popular ens ensenyen que, adesiara, les aparences enganyen. Doncs m’agradaria que la cara que ha tingut el Foment del Turisme de Mallorca durant els darrers anys -la del seu president sortint, el senyor Miquel Vicens- fos més un miratge que un mirall, i que la celebració del centenari d’aquesta honorable entitat s’aprofitàs justament per mostrar que la seva ànima té poc a veure amb les arts i manyes de qui ha estat el seu rostre durant massa temps.
Moltes coses han succeït d’ençà que aquell grup de promotors encapçalats per Enric Alzamora fundaren l’any 1905 el Foment del Turisme. Lògicament cap d’ells podia preveure com seria Mallorca un segle després, ni la importància cabdal que acabaria tenint el turisme, convertit avui en el veritable motor del país. Però no hem de menysprear la seva clarividència, la visió estratègica i de futur que els va animar a començar aquella aventura. Compartien una idea bàsica de Mallorca i del paper que havia de tenir el turisme en el desenvolupament del país. En la seva visió i, de manera conseqüent, en l’activitat que van dur a terme, fomentar el turisme significava de manera indissoluble promoure la cultura, impulsar l’excursionisme, defensar el patrimoni natural i històric; en definitiva, contribuir activament a un projecte global de modernització de Mallorca.
Al llarg d’un segle, les successives generacions de directius del Foment del Turisme s’han esmerçat, amb més o menys encert, a actualitzar aquella iniciativa i adaptar-la als profunds canvis econòmics i socials que ha experimentat Mallorca, sobretot a partir de mitjan segle XX amb l’eclosió del turisme de masses. Aquest procés no ha estat exempt de conflictes, i el Foment del Turisme generalment ha cercat de ser la veu del consens i l’interès general, que no s’identificava necessàriament amb els interessos de les elits dirigents de l’empresariat turístic. Generalment ha estat així, però no sempre. Aquests darrers anys, Miquel Vicens ha ferit el crèdit i el prestigi de la institució que presidia. Més pendent d’actuar com a portaveu d’una part de l’empresariat turístic -aquella part que s’identifica cegament amb l’obsessió desenvolupista dels governs de Jaume Matas-, ha pervertit l’esperit fundacional de l’entitat i l’ha feta antipàtica als ulls dels qui avui clamen per un canvi del model turístic vigent, precisament perquè volen salvar el turisme. Més que president del Foment del Turisme, Miquel Vicens, un empresari turístic fracassat, ha semblat el president del foment del creixement urbanístic desmesurat i sense fre.
El Foment del Turisme té ara l’oportunitat de redreçar la deriva a què l’ha sotmès el seu darrer president, l’oportunitat de recuperar la seva independència i la seva vocació de representar els interessos de tots els mallorquins. En aquest moment crític en què una política descaradament afavoridora de la construcció està lesionant les bases mateixes sobre les quals se sustenta la indústria turística i, per tant, tota la nostra economia, el Foment pot esdevenir la veu més autoritzada per reclamar un canvi radical d’orientació i recuperar l’esperit del seu fundador, que en una conferència que pronuncià el 30 de novembre de 1905 es mostrava «segur de la bondat de la nostra causa, i que no ens ha de mancar el suport de tots els amants del país».