No sé què pensaran vostès, però a mi em sembla molt bé que el senyor Rajoy hagi decidit presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei que permet el matrimoni entre persones homosexuals. Perquè decideixi el que decideixi el Tribunal Constitucional, qualsevol dels escenaris possibles és força interessant.
Si el Tribunal Constitucional determina que la llei s’adapta a la Constitució, el PSOE i els seus socis parlamentaris respiraran tranquils, i tota la pressió recaurà damunt el PP. En aquest cas, l’única forma d’evitar els matrimonis homosexuals seria la derogació de la llei, i ja veurem si el dia de demà, quan els populars tornin a governar Espanya, són capaços de fer-ho. M’ensum que ens podríem trobar en una situació anàloga a la que ja s’ha produït en altres casos, com el del divorci o l’avortament: molt de renou per no res. Des de l’oposició s’esqueixen les vestidures, i quan accedeixen al govern no toquen ni una coma de la llei que altres van aprovar.
En cas contrari, si l’Alt Tribunal diu que la llei del matrimoni homosexual és inconstitucional, qui haurà de moure fitxa serà el PSOE. Pot passar que acati la decisió judicial. En aquest cas, podria optar per modificar la llei en aquells aspectes que el TC determini (per exemple, canviant la paraula «matrimoni» per la d’«unió», o una cosa semblant; és una possibilitat), o bé podria, cosa altament improbable, retirar la llei. En ambdós casos -més en el segon, és clar-, frustraria les esperances del col·lectiu homosexual i de tota la ciutadania que dóna suport a la llei actual, i se situaria en una posició incòmoda i difícil.
L’altra decisió que podria prendre el PSOE és apostar per una reforma de la Constitució per tal de donar encaix a la llei esmentada. Si de veritat considera que es tracta d’un avanç fonamental en el camp dels drets ciutadans, seria la decisió més coherent. I aquí és, francament, on m’agradaria veure’l. A banda del fet que li costaria obtenir la majoria suficient per tirar endavant la reforma constitucional (els actuals socis parlamentaris no li basten, i el PP no l’ajudaria, òbviament), la qüestió que cal plantejar és que si per la qüestió del matrimoni homosexual cal reformar la Constitució, per què no s’hauria d’obrir la via reformista per solucionar els contenciosos polítics relacionats amb altres reivindicacions? O és que els drets històrics de les nacionalitats distintes de la castellana, o els dèficits en la igualtat dels drets lingüístics dels parlants en català, gallec i basc, o la funció de l’exèrcit espanyol, o la possibilitat de federació de comunitats autònomes, no són drets dels ciutadans?
M’agradaria veure com argumenten una negativa taxativa a reformar la Constitució en relació a aquests temes. O potser no s’hi negarien. Potser els equilibris dels suports parlamentaris els obligarien a encetar aquestes reformes. A veure si els nacionalistes encara haurem d’agrair als homosexuals casats que ens hagin obert la porta constitucional per poder avançar en les nostres reivindicacions. Seria bona, aquesta.