Jaume Matas és un dels personatges més camaleònics de la política balear contemporània. La transformació del seu discurs, dels seus arguments, dels seus principis (!?) s’ha produït a una velocitat de vertigen. Fins i tot li podem posar data: 15 de març de 2004. L’endemà mateix de les últimes eleccions generals, es va esfumar com per art de màgia aquell Jaume Matas defensor dels valors més casposos del nacionalisme hispànic, avalador acèrrim de les ocurrències més tronades d’Aznar, i maquillador del menyspreu sistemàtic del govern d’Espanya envers les Illes Balears. Va bastar que es girassin les tornes a Madrid perquè de cop i volta aparegués un Jaume Matas autonomista, crític amb el govern central que margina les Balears, partidari de la reforma de l’Estatut, d’un nou model de finançament… Aquests dies ens hem sulfurat pel discurs «ultra» de Delgado y Cierra España davant la Creu del Desembarcament de Santa Ponça, però comparat amb el discurs que va fer Matas al Club Siglo XXI dia 10 de desembre de 2003, el discurs del batle de Calvià és tou i moderat.
Sí, aquell Matas s’ha transmutat. Abans, com en l’esmentat discurs a Madrid, i emulant la deriva del seu cabdill Aznar, despotricava contra el nacionalisme, contra Catalunya i contra Maragall, i avui assisteix com a convidat d’honor a la Diada de l’11 de setembre. Fa dos anys es queixava de les exigències desmesurades dels nacionalistes a Espanya, i avui reclama per a les Illes Balears «el mateix que demanin els catalans». I en fi, el debat actual sobre el finançament de la sanitat pública ens aporta exemples paradigmàtics del camaleonisme matista. Ara Matas diu que la nova proposta del govern central només resoldrà els problemes financers de la sanitat balear «a mitges». Fascinant: ell mateix formava part del govern espanyol que va quantificar i aprovar el marc financer actual, i que considerava generós aquell esforç de l’estat envers les Illes. Una altra perla: ara diu que dóna un suport incondicional a la proposta de modulació per càpita del finançament sanitari que ha fet el president de Canàries a la Conferència de presidents autonòmics, quan ell mateix, com els altres membres del govern Aznar, la va rebutjar amb vehemència en ser proposada per diversos grups nacionalistes en el marc del debat sobre el finançament autonòmic del 2001.
Quin és el Matas autèntic? Quan es creu allò que diu, i quan simplement representa un paper? Existeix un Matas autèntic? Té algun principi, encara que el guardi en un racó insondable de la seva ànima, o és com el seu amic Zaplana, que li veus el llautó encara que no obri la boca? Jaume I, el camaleó. Sí, la seva capacitat metamòrfica és espectacular. Però també ho és, potser més encara, la quasi nul·la reacció que el seu transformisme causa en la nostra societat. La baixa qualitat de la nostra democràcia es manifesta en el fet que el «nou» Matas pot avui dir exactament el contrari del que deia fa quatre dies, i no passa absolutament res. Potser hauríem de revisar si encara reunim les condicions per anomenar-nos «demos». A Matas no li cau la cara de vergonya, i als ciutadans el pols no se’ns altera gens ni mica. Potser hauríem de revisar si encara reunim les condicions per anomenar-nos ciutadans. Potser just som súbdits, que diria J.M. Terricabras.