El lector/lectora que ha llegit el títol d’aquest article i ara comença a explorar aquestes línies, supòs que ho fa perquè el tema que s’hi anuncia és del seu interès. Moltes gràcies, encantat. Però em permetrà que, abans de res, li faci una pregunta: de quin Estatut creu vostè que parlaré? Posaria la mà al foc que una gran majoria em diran: de l’Estatut de Catalunya. Idò no. Vull parlar del procés de reforma estatutària que tenim engegat a les Illes Balears. Però detinguem-nos un moment en aquesta qüestió, perquè és altament significativa: per què, en sentir parlar d’«Estatut», la ment ens va gairebé de manera instantània a pensar en el català, i no en el balear?
La primera raó, la més immediata i directa, té a veure amb els mitjans de comunicació. El ciutadà menorquí «mitjà», més o menys informat, fa mesos que rep una allau d’informació sobre la llarga i complexa negociació de l’Estatut del Principat. No debades TV3 és una de les televisions més vistes a Menorca. Vaja, és lògic i previsible que la televisió pública catalana informi puntualment de qualsevol novetat que es produeixi en aquesta qüestió tan important. En canvi, quines notícies hem rebut sobre la reforma de l’Estatut de les Illes Balears? Més encara: quants ciutadans de Menorca saben a dia d’avui que el nostre Estatut també està en procés de reforma? Em jugaria el teclat amb què escric aquest article, o encara una cosa de més valor, que molta gent ho ignora. I en el millor dels casos, la majoria de gent que ho sap no sabria dir gaire bé en quin punt està la negociació, com tampoc no sabria fer cinc cèntims de les posicions que defensa cadascun dels partits polítics balears en aquesta matèria, o sobre l’estat actual de les negociacions.
Què passa aquí? Que els mitjans informatius de Menorca no compleixen adequadament la seva funció? O que als menorquins ens importa poc el que es pugui fer o desfer del nostre Estatut? O serà més aviat que el procés de reforma encetat no mereix gaire atenció perquè es tracta d’una mena de vodevil, una comedieta de passa tu, passa jo, sense ambició, que ni tan sols interessa als responsables de la seva realització?
Servidor crec que hi ha un poc de tot, i que en el fons les respostes a tots aquests interrogants estan relacionades. Bé, sobre la primera pregunta, referida al paper dels mitjans de comunicació, no pretenc acusar-los de fer malament la seva feina. En realitat, els continguts d’un mitjà de comunicació reflecteixen bastant bé els interessos i l’estat d’opinió dels seus destinataris. I això ens connecta amb la segona pregunta que formulàvem, sobre l’interès dels menorquins per l’Estatut. Deixau-me ser atrevit: els menorquins mai no ens hem pres gaire seriosament això de l’autonomia balear. Per a la majoria, l’interès per la política se centra en allò que passi al seu ajuntament i al Consell Insular. I d’aquí, fa un salt a la política estatal. Però qui s’interessa pels treballs del Parlament Balear? Aquesta institució és vista com una «cosa» mallorquina. Només quan s’hi tracten temes específicament relacionats amb Menorca ens criden l’atenció. També l’acció del Govern de les Illes Balears és percebuda com una realitat allunyada, poc relacionada amb les nostres preocupacions ordinàries.
Tot això apunta dues qüestions prou rellevants. La primera és que vint-i-cinc anys d’autonomia de les Illes Balears no han servit gaire, per no dir gens, per cohesionar i vertebrar un projecte polític balear, una consciència o un sentiment de pertinença i de realitat compartida entre les societats de cadascuna de les nostres illes. Els menorquins ens tenim per menorquins, no per balears. Ja em direu qui és el guapo que quan se’n va de viatge i li demanen d’on ve diu «de Balears». Tots deim «de Menorca», és evident. I la segona qüestió, en part consciència de la primera, és que aquest dèficit de «balearitat» ens fa tenir als menorquins una visió esbiaixada de la realitat. Ho vulguem o no, quan el Parlament Balear elabora una llei, o quan el Govern de les Illes Balears aprova els seus pressuposts, està fent coses que ens afecten directament. En ocasions, d’una manera fins i tot més important que allò que pugui fer el Consell Insular, que encara segueix essent, malgrat els avanços obtinguts, el germà petit de l’edifici autonòmic. Permeteu-me dir que consider això com una certa immaduresa política, una inconsciència que no ens reporta res de bo. Encara que no tinguem cap sentiment de balearitat, tan sols pel fet que allò que es discuteix a la cambra parlamentària autonòmica és de la nostra incumbència, n’hauríem d’estar més al corrent. Si no sabem què s’hi fa, no hi podem intervenir, ni pressionar, ni fer-nos-hi valer.
La relació dels menorquins amb la reforma de l’Estatut crec que s’explica bastant bé dins aquest esquema. Però això no exclou l’altra qüestió que plantejava més amunt: a més de la nostra habitual indiferència per allò que es cou políticament a Mallorca, en aquest cas s’ajunten la fam amb les ganes de menjar: la reforma que s’està fent és realment patètica. He dit abans que no interessa ni tan sols als responsables de la seva elaboració, i no exager. Fa mesos que es va posar en marxa una comissió d’experts que ha de fer les seves propostes de reforma, i si no fos per les iniciatives que hi ha anat introduint el grup parlamentari del PSM, el balanç seria de zero absolut. PP i PSOE estan massa pendents del que diguin o facin les seves cúpules madrilenyes com per prendre’s seriosament aquest moment històric, i aprofitar-lo per elaborar un Estatut ambiciós, capaç de respondre a les demandes i necessitats de la ciutadania de les Illes Balears. Qüestions tan essencials com el finançament, el desenvolupament del règim especial de les Balears, la resolució definitiva dels nostres problemes amb el transport, els dèficits estructurals que patim en educació i sanitat, el futur del turisme i l’ordenació del territori, la protecció de la llengua catalana i l’aprofundiment de la normalització lingüística… tot són qüestions que reclamen un esforç decidit i valent dels nostres polítics, que per això els hem elegit. Però el que s’està fent és tan minso, tan irrellevant, tan ridículament insubstancial, que no ens hem d’estranyar que al final del procés ens trobem amb una solució a la valenciana: les cúpules dels dos partits majoritaris pactaran una reforma de mínims, just per rentar la cara a l’Estatut de 1982, i els grans temes continuaran sense resoldre’s, cosa que servirà perquè PP i PSOE continuïn tenint arguments per tirar-se els plats pel cap i acusar-se mútuament de no voler resoldre els problemes històrics d’aquestes Illes. I aquí no haurà passat res. Tots plegats, seguirem instal·lats en la nostra desídia habitual, pensant que això de l’autonomia no va amb nosaltres, i més interessats en l’anar i venir de la reforma de l’Estatut de Catalunya. Quan, aquest sí, a nosaltres ni ens va ni ens ve.