Els processos de reforma estatutària arreu dels Països Catalans ofereixen un panorama sorprenent: l’agilitat i eficiència per aprovar les reformes és inversament proporcional al pes del nacionalisme polític en cadascun dels respectius territoris. Vegem-ho de baix a dalt. Al País Valencià, on el nacionalisme és més feble -és extraparlamentari, sols té presència municipal-, PP i PSOE tot d’una es van posar d’acord i ja tenen la reforma (patètica) aprovada. A les Illes Balears, on el nacionalisme està lluny del pes que té a Catalunya però en una situació menys crítica que al País Valencià, la reforma estatutària va tira-tira, sense entusiasmes però amb unes expectatives mínimament més ambicioses (sense fer llarg, tampoc) que a València. I finalment a Catalunya, on el nacionalisme polític és majoritari, la situació s’embolica per moments i ara alguns ja comencen a dubtar que finalment hi hagi nou Estatut. Fins i tot podríem afegir a aquesta llista un exemple forà: a Euskadi, amb un nacionalisme encara més potent que a Catalunya, de reforma de l’Estatut ja ni en parlen.
Vist així, algú pot arribar a la conclusió que els nacionalistes, que a priori són els primers defensors de l’aprofundiment de l’autogovern, a la pràctica són el major entrebanc per avançar en la reforma de l’Estatut d’autonomia, essent aquest precisament el principal instrument legislatiu de l’autogovern. Així ho deu creure el dirigent socialista català Miquel Iceta, que considera que ERC i CiU han de decidir si volen un Estatut nacionalista o un Estatut de tothom. Fantàstic: l’Estatut només serà de tots si no és nacionalista. Per això a València l’han aprovat tan ràpid: com que allà no hi ha nacionalistes, PP i PSOE ho han tingut fàcil per consensuar i aprovar un Estatut de tots.
I mentrestant, a poc a poc anam coneixent els detalls dels nous projectes estatutaris. Abans que esclatàs la crisi actual sobre els drets històrics a Catalunya, els seus ponents havien donat a conèixer dos avanços «ambiciosos». El primer és que la Generalitat podrà representar l’Estat espanyol davant la Unió Europea en aquelles matèries en què tengui competència exclusiva. I el segon, que la relació preferent de la Generalitat amb el Govern espanyol serà bilateral, sense excloure la possibilitat de participar en òrgans multilaterals com la conferència de presidents autonòmics o els consells autonòmics sectorials. Sembla preciós, però tot això és fum. A la pràctica, en aquests dos casos, com en quasi tot, es continuarà depenent de la bona voluntat del govern de torn a Madrid. Si a el Govern central no li dóna la gana que la Generalitat el representi a Brussel·les, els inquilins de la Plaça de Sant Jaume ja en poden pegar de bots. Igualment, les relacions bilaterals sempre són cosa de dos, i si un no vol, toc pels morros. Recordem l’època recent d’Aznar, època que amb un canvi de majories a Madrid pot tornar.
Què feim, doncs? És que les reformes dels estatuts no serveixen de res? Sí que serveixen, però si no es canvia la Constitució i es reforma en profunditat l’estructura de l’Estat, i no sols de les comunitats autònomes, la capacitat real d’autogovern sempre estarà sotmesa al talante de qui comandi Madrid. Mentrestant, la clau de volta de l’eficàcia de les reformes no està en la lletra dels estatuts, sinó en dos altres instruments: d’una banda el finançament, i de l’altra el pes electoral, ergo la força en escons, dels partits nacionalistes. Acabaré d’explicar-me la setmana vinent.