No sé què té l’estiu, però aquest ja és el tercer any consecutiu que, durant els mesos caniculars, les pàgines d’aquest diari s’omplen de reflexions sobre els problemes, els reptes i les oportunitats del nacionalisme a Mallorca. Els responsables som la colla de sospitosos habituals, a més d’alguns col·laboradors ocasionals. Els temes i els arguments són recurrents. Amb fortuna i lucidesa desiguals, dedicam un esforç considerable a discutir sobre què és nacionalisme i qui és nacionalista (jo pecador), a analitzar si l’estratègia i l’acció dels partits nacionalistes són les més adequades o més aviat són una equivocació colossal, i sempre reapareix l’argument unitarista: si els nacionalistes no ens ajuntam, no anirem enlloc.
Tanmateix, els desencontres i les discrepàncies no són gratuïts. Alguns s’escarrassen a reviure bregues de fa vint o trenta anys, elevant-les a la categoria d’explicació definitiva de tots els mals, però servidor crec que les coses són un xic més complexes. Sospit que la feblesa actual de les propostes nacionalistes és sobretot un indicador de la desestructuració general de Mallorca com a societat, més que no pas la conseqüència de determinats errors estratègics, tàctics i/o personals. Sí, és cert, els nacionalistes no ens posam d’acord sobre allò que cal fer de cara al futur. En qualsevol cas, no desentonam gaire amb el conjunt de la nostra societat, incapaç -almenys fins avui- de bastir un espai de consens mínim i prou sòlid sobre partir del qual es pugui entendre el present i edificar el futur. La prova del nou és intentar respondre a la pregunta que m’etzibava en Guiem la setmana passada: Què és Mallorca? Els nacionalistes potser respondrem amb una aparent uniformitat conceptual i terminològica, però el problema és que serà tan sols això: aparent. Darrere unes mateixes paraules, en realitat direm coses tan distintes com la nit i el dia.
Què és Mallorca? Se m’ocorre un exemple gràfic, que crec que és de Francisco Fernández Buey (ell, òbviament, no es referia a Mallorca, sinó a les societats fragmentades en general). Si feim una visió panoràmica de Mallorca, tindrà un aspecte de xarxa, de teixit; una estructura, amb els seus nusos i punts d’encreuament. Però quan posem els peus a terra i la nostra visió sigui horitzontal, potser descobrirem que allò que semblava una xarxa en realitat és un garbuix de fils que passen en totes direccions… a distints nivells i, per tant, sense tocar-se. És la societat feta de grups que s’ignoren els uns als altres, d’illes relacionals, sense uns valors de cohesió compartits per tot el conjunt i sense un projecte global de futur; una societat dintre de la qual la millor manera de triomfar és l’escalada o la fuga individuals. La Mallorca que dibuixa Baltasar Porcel a Olympia a mitjanit té bastant d’això. Dins una societat així, la distinció entre nacionalistes i no nacionalistes és bastant irrellevant, perquè explica ben poques coses.
Sí, és cert, els nacionalistes de les diferents parròquies estam desunits, i hauríem d’assumir el repte de bastir i proposar a la nostra societat un projecte global per a la Mallorca del segle XXI. Però primer de tot, no estaria de més saber si tots els que ens deim nacionalistes volem dir el mateix quan deim Mallorca, o en tot cas si les nostres respostes són compaginables. A no ser, que tot hi cap, que ens facem nominalistes i donem per bo el final de la millor novel·la d’Umberto Eco: stat Mallorca pristina nomine, nomina nuda tenemus.