En els darrers dies he mantingut algunes converses força interessants sobre les dificultats per les quals travessa el PSM i, en general, les forces polítiques i els moviments que s’oposen al model de la dreta que ens governa: desenvolupisme desenfrenat, desvertebració social i destrucció de la identitat. Un amic em comentava l’article que Pere Sampol signava en aquestes pàgines divendres passat. Reconeixia que el PSM fa una feinada, i amb el vent de cara, però afegia que les propostes d’aquest partit són de curta volada, tot són iniciatives puntuals, tan efímeres que moren a la mateixa velocitat de les notícies que generen, però que ens manca dibuixar un projecte alternatiu de futur, bastir un projecte global, coherent i estructurat.
En una altra conversa, parlàvem de la desmoralització de molta gent davant el caràcter aparentment irreversible de les polítiques destructives que avui s’apliquen a Mallorca. El meu interlocutor va posar mà d’una cita lúcida i punyent de F. Scott Fitzgerald: una de les proves de la intel·ligència consisteix a admetre que les coses no tenen remei, i alhora mantenir-se decidit a canviar-les.
Idò bé. Puc acceptar que l’acció del PSM té avui un to immediatista, que la seva acció política obeeix sobretot a una dinàmica reactiva davant la contundència de les agressions que es perpetren des de l’apisonadora (en sentit literal i en sentit figurat) del poder. En termes gramscians, diríem que el PSM es mou per l’optimisme de la voluntat contra el pessimisme de la raó. Voluntarisme? Pot ser. Però almenys tenim això. Perquè mentrestant, què fan molts creadors d’opinió, intel·lectuals i experts diversos? Insisteixen, de manera obstinada i monòtona, en la primera part de la díada de Scott Fitzgerald: que les coses no tenen remei. Si algú gosa desafiar el seu diagnòstic demolidor amb qualsevol tipus d’acció -fragmentària, puntual, etc., ja ho sabem- rebrà immediatament un sever correctiu per part de la intelligentsia de la depressió: de què anau, això que feis no val un pebre, això és resistencialisme, amb això no aconseguireu ni fer pessigolles al PP…
L’activisme polític i social que, amb tota la seva feblesa, no s’ha resignat davant l’evidència de la realitat, és un dels pocs espais que permeten conjecturar que val la pena seguir-ho intentant. És absolutament cert que necessitam alguna cosa més que això, que alguns s’haurien de preocupar de dissenyar un projecte-motor per a la Mallorca del segle XXI. Però qui ho fa, això? Algú en té un, de projecte… com no sigui el PP? Els intel·lectuals? Molts, que podríen fer-ho, es limiten a donar-nos lliçons de realisme des de les pàgines de la premsa, des de la torre d’ivori del seu prestigi, des d’un despatx de la universitat, o des de tertúlies on comparteixen la constatació que tot està perdut. Sort que no hem escoltat els seus cants de sirena: hauríem plegat veles i hauríem tornat al port segur de la supervivència individualista. Ben mirat, potser això és el que cerquen alguns: almenys així aconseguirien passar a la història com les ments lúcides que van saber llegir els signes del temps i van vaticinar el definitiu ensorrament de Mallorca com alguna cosa més que un tros de terra enmig de la mar.