«Tanto los obispos como los sacerdotes, en cuanto maestros de la palabra, deberán cuidar muy bien de no confundir la Palabra de Dios o de la Iglesia con una personal apreciación de situaciones que admiten estimaciones variadas. Y aun podrán darse circunstancias en que la oportunidad de un juicio por parte de la Iglesia esté condicionada moralmente por la necesidad de evitar de momento mayores males».
«El Episcopado reconoce el derecho de los gobernantes a proyectar y ejectuar sus actos de gobierno con arreglo a su conciencia, rectamente formada, y a su personal responsabilidad técnica ante el pueblo. (…) Si es misión de la jerarquía iluminar la conciencia de los fieles en el cumplimiento de sus deberes cívico-sociales, no lo es invadir el terreno de la autoridad civil, adoptando posturas o emitiendo juicios que, por referirse a la elección de medios contingentes en el orden temporal, dependen del ejercicio de la prudencia política.»
«Que la Iglesia no se confunda en modo alguno con la comunidad política, ni se dé ocasión a pensar que está atada a ningún sistema político. (…) Ni los ciudadanos ni los gobernantes, aun profesándose católicos e intentando realizar fielmente el ideal de la doctrina de la Iglesia, propongan sus ideas, realizaciones o programas como las únicas que corresponden a las exigencias del Evangelio; sino que deben reconocer la posibilidad de aplicación de los principios cristianos en otras fórmulas diversas, teniendo en cuenta la diferencia de las estimaciones o la variación de las circunstancias.»
Els textos precedents són declaracions de la Conferència Episcopal Espanyola. Però no de l’actual, sinó d’aquella de finals dels 60 i principis dels 70. En aquells temps, tampoc no tan llunyans, una altra Conferència Episcopal fou possible. Amb tots els matisos i ambigüitats que vulgueu, es va esforçar per alliberar-se del feixuc llegat del nacionalcatolicisme. L’actual Conferència, o almenys una part significativa d’ella, fa tot l’efecte de voler tornar-hi, amb obcecació i una greu imprudència. No veuen aquests Bisbes que s’estan convertint en el braç religiós d’una opció política concreta, el PP? Més greu encara: en un aval dels sectors més dretans i sectaris de la dreta espanyola que, justament -i això no pot ser casualitat-, troba un altaveu privilegiat en els micròfons de la COPE, ultrapassant diàriament els límits de la bona educació, el respecte pel pluralisme democràtic i la decència de la professió periodística. No veuen que sembren la divisió entre els catòlics, especialment entre aquells que hem fet opcions polítiques distintes? No els preocupa que catòlics de bona fe, sols que de distinta ideologia de la seva, s’allunyin dels cercles eclesiàstics perquè se’ls fa difícil conviure amb la deriva actual?
Supòs que se m’entén: no pos en entredit que la jerarquia catòlica hagi de fer sentir públicament la seva veu sobre tots els temes que cregui oportuns. No compartesc l’opinió dels qui diuen que l’Església no s’ha de ficar en política. Només faltaria. Però quan els màxims representants de l’Església Catòlica espanyola prenen partit d’una manera tan explícita, i sobretot quan decideixen fer una cosa que no han fet mai, com és anar col·lectivament a una manifestació contra una decisió d’un govern elegit democràticament, han d’acceptar que hom estableixi comparacions. I les comparacions, ja ho diuen, són odioses. Si la presència d’una vintena de bisbes a la manifestació del passat dissabte és l’indicador de la importància que concedeixen a la qüestió del matrimoni homosexual, algú establirà comparacions i conclourà que no consideren tan importants les morts violentes causades per ETA, o la guerra il·legal contra Iraq. Perquè en aquelles manifestacions, aquests 20 bisbes espanyols no hi eren.
En qualsevol cas, tampoc no compartesc l’opinió expressada diumenge en aquest diari per l’amic Guillem Frontera, quan parla del silenci covard d’aquells bisbes que no han anat a la manifestació. Això succeeix cada dia amb els partits polítics, i ho consideram normal. Ens sembla adequat que si la direcció pren una decisió controvertida, altres dirigents del màxim nivell que no comparteixen aquesta decisió no facin declaracions públiques contràries, per no danyar la unitat de l’organització, i rentin la roba bruta dins ca seva. Quan un dirigent discrepa públicament d’una decisió que ha pres de manera col·legiada la direcció del seu partit, sovint se l’acusa de franctirador. Francament, el silenci exterior dels bisbes que no han anat a la manifestació no em sembla ni un acte de covardia, ni un excés de zel, ni una complicitat ignominiosa. Pot ser la manera més intel·ligent de no posar-se al mateix nivell de la imprudència dels seus col·legues Això sí: sempre que aquest silenci de cara a fora contrasti amb una postura ferma de cara a dintre perquè les coses canviïn i comencin a fer-se d’una altra manera, perquè s’ha arribat massa lluny. El que esper i desig dels bisbes que exteriorment han callat la seva discrepància és que facin tot el possible per frenar la complicitat de la Conferència Episcopal amb l’estratègia política de la dreta més dura. Que facin el possible i l’impossible perquè l’Episcopat exerceixi amb rigor una de les seves principals funcions pastorals, que és el ministeri de la unitat.