En Jaume m’escomet –de bon rollo– a primera hora de dilluns: «Què me’n dius de l’èxit de l’Acampallengua? Diràs ara el contrari del que vares escriure fa dues setmanes sobre la desmobilització?».
Idò no, amic meu. Em ratific en allò que vaig afirmar: que en èpoques de desànim i abatiment, sort tenim de la gent coratjosa, apassionada i incombustible que mai no tira la tovallola, d’aquells que enmig de les onades de pessimisme que ens capfiquen combaten el defalliment amb més feina que mai. Sort tenim d’en Tomeu Martí, na Paula Fluxà, en Miquel Àngel Contreras, en Macià Calafat, en Pep Bernat, n’Aina Cànovas… tots i totes els Joves de Mallorca per la Llengua que, amb l’aplec de 18.000 joves a Porreres ens demostren que, si volem, podem transformar el malestar que ens produeixen els despropòsits i les agressions governamentals en militància activa i positiva, en projecte de canvi, en construcció d’una alternativa. La gran lliçó de l’Acampallengua, l’honestedat i la fermesa del compromís dels seus protagonistes, em fan sentir petit.
Sempre hi haurà qui veurà la botella mig buida. Com un que dissabte capvespre, veient la jovenalla que passejava amunt i avall pels carrers de Porreres, es demanava fins a quin punt molts eren a l’Acampallengua prou conscienciats per la llengua i el país, o si més aviat sols cercaven diversió… El mateix dissabte, a la taula rodona que es va fer sobre la indústria cultural en català, vaig trobar, indirectament, la resposta que es mereix aquesta preocupació bizantina. En aquell diàleg es comentava que una coneguda editora de revistes en català, fetes a Barcelona, s’ha proposat vendre’n més a les Illes Balears i al País Valencià. En una operació d’estratègia comercial, van decidir canviar la portada dels exemplars que vendrien a les Illes, convertint un reportatge mallorquí en el tema de portada. Al País Valencià van adaptar l’espot televisiu a la fonètica valenciana, per transmetre’l a través del Canal 9. El resultat ha estat, en ambdós casos, un increment espectacular de vendes.
Els puristes diran que això és fer el joc als qui volen esqueixar la unitat de la llengua, als qui amb l’excusa de les modalitats bloquegen l’intercanvi de productes culturals entre els distints territoris dels Països Catalans. Ho entenc, però jo no ho veig així. El que veig és que amb una operació de màrqueting, aquella empresa ha aconseguit vendre més exemplars de la mateixa revista -això és el que compta: que sigui el mateix producte!-, ha sabut atreure nous lectors: persones que abans, pel motiu que sigui, no s’havien sentit cridats a comprar aquesta revista.
Tornem a l’Acampallengua i als dubtes sobre les motivacions dels milers de joves que hi han participat. També en aquest cas, el que compta no és per què hi van anar, sinó que hi eren, i que alguna cosa hauran fet o escoltat que, poc o molt, i potser per primera vegada, els haurà contaminat de sensibilitat per la llengua, pel patrimoni, per la cultura, per aquest país malmès que hem de recuperar, que hem de guanyar i tirar endavant. La qüestió és, ara, què en feim de les expectatives que ha obert l’èxit de l’Acampallengua. Serem capaços de mantenir encès aquest caliu? Tornarem a plorar i a llepar-nos les nafres (servidor hi tendesc, no ho negaré), o assumirem el nostre deure amb el país i amb aquesta generació nova que ens empeny?