La setmana passada reflexionava en aquesta pàgina sobre els recents gestos d’Antich i Munar, que llegesc com un signe de preferència dels socialistes espanyols per un pacte amb UM abans que per un acord amb les altres forces nacionalistes i progressistes, en vistes a les eleccions de 2007. Els comentaris que he rebut a aquest article, més nombrosos dels habituals, mostren que aquest debat interessa. La majoria dels qui m’han fet arribar la seva opinió argumenten que si PSOE i UM maquinen un acord per marginar PSM, EU i Verds, està clar el que aquestes tres forces han de fer: ajuntar-se, presentar-se en coalició a les eleccions. Algú m’ha retret que a un article anterior posàs obstacles a la vertebració d’aquesta entesa, quan és l’única via possible per sobreviure. D’altres, com l’amic Miquel López Crespí (El Mundo-El Día de Baleares, 27/02 i 4/03) consideren, per contra, que encara n’hi veig poques de dificultats, tot apuntant els riscos d’una reedició de la coalició “Progressistes”.
El que està clar és que alguna cosa hauran de fer els partits nacionalistes i d’esquerres si volen que la seva presència a les institucions no quedi reduït a un simple gest testimonial i irrellevant. Si aspiren a bastir una alternativa a l’actual govern del PP, i volen impedir el canvi en fals que suposaria un acord PSOE-UM, no es poden instal·lar en l’immobilisme. En política, com en la vida, si no prens la iniciativa, altres la prenen per tu. O t’adaptes als canvis, o et quedes fora de joc. I certament, la política balear ha canviat, i molt, respecte d’aquelles circumstàncies que donaren lloc als pactes de progrés de 1995 i 1999. Avui és inviable pretendre reeditar les mateixes fórmules de fa deu o sis anys, i cal plantejar seriosament la possibilitat d’articular una aliança nacionalista i progressista que rompi el bipartidisme PP-PSOE i la hipoteca uemita.
Però alerta amb plantejar aquesta necessitat de canvis i reformulacions en termes de supervivència: aquest seria el gran error. Si un eventual acord nacionalista i progressista neix com una aliança de perdedors, si el ciment unificador és la pura conveniència per evitar el naufragi i no quedar sense representació institucional, no li veig un futur gaire prometedor, i no crec que aconsegueixi estimular gaires energies en els sectors socials afins. En això té tota la raó l’amic López Crespí: la suma de sigles no és garantia de cap èxit. Però li he de recordar, contra el que ell argumenta, que la coalició “Progressistes” de les últimes eleccions generals va ser justament el contrari d’això: les direccions dels partits, que al principi eren recants davant la possibilitat d’una coalició, van saber reaccionar i estar a l’altura de les circumstàncies davant la voluntat de les bases i una més que perceptible demanda social.
Al capdavall, allò que ens ha de preocupar no ha de ser tant la millor fórmula per garantir uns bons resultats electorals, sinó la millor manera de ser útils a la nostra societat. Els resultats seran, en tot cas, la verificació que s’ha fet allò que calia. Cal que ens demanem què han de fer les forces nacionalistes i progressistes per connectar de veritat amb les necessitats i demandes socials, amb els sectors potencialment sensibles a les seves propostes, i potser menystinguts (bravo M. Payeras per l’article “Son Gotleu avisa l’esquerra”), què cal fer no tant per sobreviure sinó per renéixer, per recuperar la iniciativa i retornar la confiança i les expectatives de canvi a una societat aclaparada per la desmobilització, la fatalitat i l’ofensiva neocon. S’admeten suggeriments.