Les darreres notícies de la política mallorquina conviden a una lectura en clau de moviments tàctics en vistes al 2007. Vegem-ho. Primer vam saber que Francesc Antich i Maria Antònia Munar havien dinat junts dia 16 de febrer. Just una setmana més tard, la presidenta d’UM se sortia del guió que ella mateixa havia seguit fins ara per referir-se a la tensió entre el Govern de les Illes Balears i el Govern central: ara ja no diu que Madrid ens menysprea, sinó que acusa Matas de ser poc dialogant amb l’administració de l’estat. L’endemà mateix de les declaracions de Munar, Matas recull l’envit amb agudesa: no li diu “això no és veritat”, sinó “idò negocia-hi tu, amb Madrid”. El mateix dia, des del PSIB-PSOE s’apressen a donar la raó a Munar. Què està passant aquí? Com s’explica que el PSOE, principal partit de l’oposició, ara ajudi tan generosament UM en el seu desmarcament del PP?
Crec que aquests moviments, que a primera vista resulten sorprenents, poden tenir en realitat una explicació lògica i simple. En primer lloc, UM necessita desesperadament fer gestos que li permetin recuperar una imatge d’autonomia respecte del PP, necessita evitar la sempre temuda absorció del seu espai per part d’aquest partit. Pel seu cantó, el PSOE, si vol tornar al Govern de les Illes Balears el 2007, forçosament ha de triar entre dos camins: o s’apropa als altres partits nacionalistes i progressistes -PSM, EU, Verds-, o s’inclina cap a UM. Perquè les dues coses no són possibles: la distància entre aquells tres partits i UM ha esdevingut tan profunda, que una reedició del Pacte de Progrés amb els mateixos socis és impensable.
Idò bé: els últims moviments duen a pensar que el PSOE ja ha triat. La seva aposta per al 2007 consistiria a renunciar a formar govern amb els altres partits progressistes, i repartir-se el pastís amb UM. No caldria que PSOE+UM arribassin a la majoria absoluta. Com que les altres forces nacionalistes i progressistes no pactaran, òbviament, amb el PP, bastaria que entre PSOE i UM traguessin més diputats que el PP en solitari. Així tindríem un Govern en minoria, però que no correria perill davant una impensable moció de censura conjunta de PSM, EU i Verds amb el PP.
Potser sigui una jugada intel·ligent, però no m’agrada gens. És cert que així s’assoliria el desitjat objectiu de treure el PP del Govern, però poca cosa més. L’experiència ens diu que els acords PSOE-UM sempre suposen l’arrossegament del primer partit cap al model desenvolupista i clientelar del segon. És a dir, cap a la frustració de les expectatives de l’electorat nacionalista i progressista. I el que aquest país necessita, si aspiram a un veritable canvi de model i no sols a un canvi de llogaters de les cadires governamentals, és treure’s de damunt la hipoteca d’UM. Altrament, continuarem instal·lats en la malaltia democràtica que patim des de fa anys: que un partit amb només tres diputats sempre sigui determinant. Malaltia, sí. Però no incurable. L’electorat progressista de les Illes Balears té el remei al seu abast: cal evitar que a les eleccions de 2007 PSOE+UM aconsegueixin més diputats que el PP. No dic que no s’hagi de comptar amb el PSOE per conformar una alternativa de govern, ben bé al contrari: el PSOE s’ha de trobar que, si vol governar, només pugui pactar amb les altres forces progressistes. Dit a la inversa: cal que les forces progressistes i nacionalistes treguin el millor resultat possible per evitar la consumació de l’acord que podrien estar forjant, ja ara, Antich i Munar.