Escoltar una persona sàvia no sempre és un plaer. De vegades, la seva lucidesa et situa sense pal·liatius davant els caires més durs i amargs de la realitat. Però que no sempre sigui agradable no vol dir que no valgui la pena, que no sigui útil, profitós, edificant. De vegades, constatar l’enormitat de les dificultats que tenim al davant, assumir les barreres que ens impedeixen la consecució dels nostres ideals, és més fructífer i intel·ligent que proclamar alegrement el nostre compromís per transformar la realitat tancant els ulls davant els obstacles.
En Damià Pons i Pons, professor de literatura de la UIB, escriptor, historiador i polític compromès amb el país (ha estat, pel PSM, Conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears durant els anys del Pacte de Progrés, 1999-2003), és d’aquesta mena d’homes savis. A un servidor li agrada perdre el temps escoltant-lo, sigui en un ambient formal -una conferència, un debat- com informal -una reunió, una conversa privada-, perquè mai és temps perdut debades.
“En Damià sempre és pessimista”, diuen alguns quan el senten. Jo no ho crec, però. El que passa és que li ha pres el pols d’una manera justa i precisa a l’estat actual de la llengua catalana, i de la cultura, en qualsevol de les seves manifestacions, feta en català, i el seu diagnòstic és dur, aspre, inclement: la cultura catalana es troba en un estat crític.
Per copsar com estan realment les coses, convé que ens distanciem dels missatges institucionals, que han de dir que la nostra cultura “gaudeix de bona salut”, i que les polítiques culturals “estan donant el seu fruit”: han de justificar les decisions que prenen, les inversions que fan, els projectes que impulsen. Ens hem de distanciar també de la publicitat de les editorials i altres empreses de producció cultural: si intentassin vendre qualsevol producte dient-te que és d’una cultura moribunda, llevarien la comprera al més eixerit. Ens hem d’allunyar, al capdavall, de tots els emissors de missatges de cofoisme, de normalitat, de tranquil•litat. Ens convé, per contra, que, com fa en Damià Pons, ens apropem als creadors de cultura i els escoltem: ells ens mostren l’altra cara de la realitat, no tan autosatisfeta.
Fa algunes setmanes, en Damià em contava una conversa amb un notable escriptor de les nostres lletres, un dels més grans. No sé qui d’ells dos va encunyar una expressió molt afortunada: la llengua catalana i, per extensió, la seva cultura, avui estan en una situació de “supervivència subsidiària” respecte de la cultura espanyola, és a dir, la que es fa en castellà. Seria un estadi previ a la desaparició del català com a llengua creadora de Cultura -així, en majúscules-, a la seva residualització a un àmbit de llengua col•loquial sense cap aspiració més. Hi ha molts indicadors que avalen aquesta afirmació tan dura. Per exemple, la política de traducció al català dels títols més comercials escrits originalment en castellà, amb gran propaganda i aparell mediàtic, mentre que les grans obres escrites en català que es tradueixen al castellà passen sense pena ni glòria. I, com em deia un altre escriptor, hi ha novel•les originalment escrites en català que es venen millor en la seva traducció castellana als territoris de parla catalana que a la resta de la península. Un altre indicador, estretament lligat al primer: la “invitació” que fan determinades editorials a alguns escriptors perquè es presentin -per guanyar-los, ja sabem com van aquestes coses- a premis de narrativa en castellà. Un altre gran escriptor català contemporani li etzibava al convocant d’un important premi que el dia que aquest es convoqui en quatrilingüe (català, euskera, gallec i castellà), ell s’hi presentarà i el guanyarà, però que no ho farà mentre sigui un premi monolingüe en castellà…. O la mateixa diada de Sant Jordi, que ha deixat de ser la gran festa de la literatura catalana per convertir-se en un esclat consumista en el qual qualsevol “famosillo” aconsegueix col·locar el seu llibre… i vendre més que qualsevol dels millors narradors catalans… En definitiva, es tracta de veure com tots aquests fenòmens no poden ser fruit de la casualitat. En Damià Pons creu que responen a una planificació perfectament dissenyada, que condueix a una sensació de marasme i confusió en la qual tant és carn com peix: tant li fa que un escrigui en català o en castellà, total, després se’l pot traduir….
Tanmateix, en Damià no es queda en la denúncia d’aquesta situació, en la constatació que les coses no estan per llençar coets. Junt amb aquest diagnòstic descarnat, també té paraules que conviden a no claudicar, a no dimitir de la lluita per la nostra llengua i la nostra cultura, que és com dir la lluita per nosaltres mateixos. En Damià serà a Menorca, concretament a la Casa de Cultura de Ciutadella, dia 28 de gener, per parlar sobre “cultura catalana: reptes de futur”. Com comprendreu, no puc fer altra cosa que recomanar-vos que aneu a escoltar-lo.