L’intens i vehement debat sobre el Pla Ibarretxe ha vist en els darrers dies l’entrada en escena de la Conferència Episcopal Espanyola, la qual, amb una nota de premsa feta pública divendres dia 7 de gener, se situa de manera nítida i explícita del costat del nacionalisme espanyol. En aquesta nota, els bisbes espanyols neguen que el poble basc pugui ser subjecte d’autodeterminació, és a dir, que tengui capacitat de decidir, per ell mateix, el seu futur. El subjecte de la sobirania correspon, segons ells, al poble espanyol en el seu conjunt, i qualsevol canvi en l’ordre establert s’ha de realitzar d’acord amb l’ordenament jurídic. Negar unilateralment la sobirania espanyola “no seria prudent ni moralment acceptable”. A partir d’aquí, d’una manera sibilina però indissimulada, vinculen la voluntat sobiranista a “una idolatria de la pròpia nació que perverteix l’ordre greument l’ordre moral i la vida social”, “una concepció nihilista de la societat”, “una ideologia i un projecte polític excloent (…) temptat de les aspiracions totalitàries”, etc. Tot plegat, incompatible amb la doctrina catòlica.
Déu n’hi do, però no hi ha res de nou, en tot això. Aquesta no és, ni de bon tros, la primera vegada que l’episcopat espanyol fa seus els arguments del nacionalisme espanyol més integrista. No és la primera vegada, en definitiva, que els bisbes espanyols opten per actuar més com espanyols que com a bisbes. I alerta, que no seré jo qui els negui el dret a expressar les seves opinions. Però com a catòlic sí que els recrimin que converteixin la seva opinió en magisteri eclesial, que elevin el seu posicionament polític -tan respectable com el meu- a la categoria de doctrina cristiana, que legitimin uns determinats plantejaments polítics com a catòlics, cosa que, de manera lògica, exclou els de signe contrari.
I en aquest terreny, els bisbes espanyols haurien de ser, com a mínim, més prudents. Perquè tant la doctrina social de l’Església com la pràctica pastoral dels últims segles està plena d’arguments que legitimen el dret a l’autodeterminació de les nacions sense estat. Són incomptables les ocasions en què l’Església ha jugat fort a favor de rompre l’ordenament jurídic d’un estat legítimament constituït, afavorint i donant suport a moviments secessionistes, fins i tot amb conflicte armat. El darrer cas que em ve a la memòria és el del Timor Oriental, que va aconseguir la independència l’any 2002.
Total, que no em sent gens ni mica representat per la Conferència Episcopal Espanyola. Com tampoc s’hi sent un dels seus membres, el Bisbe de Donosti Juan María Uriarte, el qual ha fet molt bé de publicar una nota desmarcant-se del posicionament de l’episcopat espanyol. Tanmateix, no crec que es resolgui res amb un foc creuat de cartes i declaracions. Els catòlics bascos ja decidiran què volen fer. I pel que fa a nosaltres, vist que la Conferència Episcopal Espanyola té clar que la seva missió és defensar el nacionalisme espanyol, potser hauríem de treure del calaix aquella valenta proposta de Mons. Antoni Deig, que fou bisbe de Menorca i després de Solsona, i que féu pública a la Universitat de Prada l’estiu de 1991: constituir una Conferència Episcopal pròpia dels Països Catalans, separada de l’espanyola. Perquè enlloc no està escrit que l’estructura territorial i institucional de l’Església hagi de calcar l’ordenament polític, encara que per regla general s’hi correspongui. Què és això, independentisme eclesiàstic? Idò sí.