L’estadística és una eina molt útil per sistematitzar i interpretar la realitat. Però mal utilitzada -amb o sense mala intenció-, pot distorsionar o emmascarar la realitat, i fins i tot fabricar veritables mentides. La saviesa popular ha sabut treure punta d’aquesta evidència amb exemples clàssics com aquell que diu que si una persona es menja un pollastre sencer i una altra no en menja gens, l’estadística dirà que ambdós han menjat mig pollastre; o aquell altre que afirma que si una persona posa el cap dins el congelador i els peus dins el forn, la seva temperatura mitjana serà correcta.
Fa pocs dies, una coneguda entitat bancària ha publicat el seu anuari estadístic d’Espanya. En aquest estudi hi figura l’anàlisi de la renda familiar. Pots veure les dades agrupades per comunitats autònomes, per províncies, o desglossades per municipis. En qualsevol d’aquests tres nivells, apareix que la renda familiar de les Balears és la pera. Un cop més, llegim que els feliços ciutadans d’aquestes illes ens comptam entre els més rics de l’estat, just superats per bascos i navarresos, i a un nivell semblant als de Madrid i Catalunya. Més encara: en els darreres sis anys, la nostra renda familiar ha augmentat fins a un 48%. Fascinant.
Però agaf una altra font estadística, prou fiable, i m’apareix que els salaris dels treballadors i treballadores de les Balears estan molt per davall de la mitjana estatal; tan sols a Castella-La Manxa, Canàries, Extremadura i Múrcia els treballadors estan més mal pagats que aquí. En el mateix estudi apareixen altres dades interessants: l’accidentalitat laboral a les Balears és de les més elevades de l’estat, i ho són també l’estacionalitat i la temporalitat dels contractes. Per no parlar de l’oferta cultural, del transport públic, del rendiment escolar, de la cobertura sanitària, de l’excés de residus, del malbaratament de l’aigua i l’energia,
Ja ho val. Si repartim “estadísticament” els doblers disponibles en les nostres llars, resulta que a les Balears fermam els cans amb llangonisses. Però si acudim a altres indicadors que ens informen amb més detall sobre la redistribució de la riquesa o la qualitat de vida, feim aigua quasi de per tot, i el que ens apareix és una societat dual, o més encara, dividida en tres segments: una minoria que acumula grans fortunes, una majoria, és cert, que disposa d’una renda familiar suficient, fins i tot per damunt de la mitjana estatal, i una enorme, excessiva minoria, d’allò que hem d’anomenar pel seu nom: persones pobres. Els estudis més solvents quantifiquen els ciutadans balears pobres entorn del 16% del total de la població. Una xifra escandalosa. I si bé reconeixen que en les darreres dècades aquest percentatge s’ha reduït (abans de 1980 superava el 20%), alerten que la intensitat de la pobresa ha augmentat. És a dir, que avui hi ha menys pobres que fa vint anys, però els pobres són més pobres que mai.
Però és igual, no? Mentre jo pugui llegir estadístiques com la del pollastre i jo sigui dels qui en mengen…