Un dia de l’any 1817, l’escriptor francès Marie-Henri Beyle, àlies Stendhal, passejava per la ciutat de Florència. Mentre visitava l’església franciscana de Santa Croce, envoltat de grans obres de Giotto, Brunelleschi o Donatello, Stendhal es va sentir malament: rodaments de cap, vertigen, palpitacions, i una estranya sensació de desassossec i angoixa. En sortir, es va fer examinar per un metge que no va dubtar a l’hora d’emetre el diagnòstic: Stendhal havia patit una sobredosi de bellesa. Aquesta anècdota va servir perquè molts anys després la psiquiatra italiana Graziella Magherini tipificàs aquesta dolència amb el nom del gran escriptor: la famosa “síndrome de Stendhal” descriu aquest desfici que pot sobrevenir quan la bellesa d’una obra d’art et corprèn tan profundament que et fa perdre l’equilibri.
Idò si tota dolència psíquica té la seva antítesi, la Mallorca del segle XXI ha estat l’escenari de l’eclosió de la síndrome de l’anti-Stendhal, que podem batejar oportunament com a síndrome Rodríguez. A les antípodes del neguit davant la immensitat i perfecció de la bellesa, l’inefable José María Rodríguez sent un desig irrefrenable per carregar-se tot quan d’hermós passi per davant els seus ulls. Si Stendhal es fonia contemplant una obra d’art, es veu que Rodríguez es corre de gust destruint-la, desfigurant-la, substituint-la per un homenatge a la lletjor elevada a la màxima potència.
En una ocasió, un expert en patrimoni em comentava agudament que, fins fa pocs anys, era possible fer una visita per Palma a partir del Die Balearen de l’Arxiduc: trobaves que moltes coses havien canviat, algunes fins i tot havien desaparegut, però més o menys podies anar resseguint les seves explicacions a partir del que veies. «Però d’ençà que el regidor Rodríguez ha arribat a l’Ajuntament -deia aquest amic-, la cosa ha canviat; el procés de destrucció del patrimoni avança a marxes forçades. Si aquest home té una mica més de temps, la ciutat històrica acabarà essent irreconeixible». Quanta raó que tenia!
Més d’un devia fer un alè quan va saber que, en el Govern Matas, Rodríguez ocuparia la cartera d’Interior. Jo en vaig ser un, confiat que s’acabava el malson de la liquidació sistemàtica del patrimoni històric de Palma. Però m’equivocava: la síndrome Rodríguez es contagia i s’escampa. A Palma ara tenim rodriguisme sense Rodríguez. Els seus hereus pateixen del mateix mal, com ho demostra el cas del pont àrab descobert a l’Avinguda Antoni Maura. Una runa que fa nosa per fer-hi un aparcament? Idò fora, cap problema. Total, per quatre pedres velles…
A més, queda demostrat que no hi ha res que es pugui resistir a l’obsessió enlletgidora de l’actual conseller d’Interior: ni la policia, no és capaç d’aturar-lo. Des de la seva responsabilitat actual no té competències per destrossar monuments, però, com que qui no pot segar espigola, ha decidit pintar els cotxes policials de la manera més extremada possible. Ja em veig venir la reacció de les meves nines quan aquests cotxes comencin a circular per Palma: papà, posa-hi un euro, que hi vull pujar. Sense bromes: algú aturarà aquest perill públic?