M’ha sorprès el poc ressò mediàtic que ha tingut la notícia sobre la possibilitat que Joan March, en Verga, sigui declarat fill il·lustre de Santa Margalida, el seu poble natal. I francament, no sé com he d’interpretar l’absència de reaccions. Em costa creure que la majoria de gent hi pugui estar d’acord. Pens que, més aviat, deu ser l’efecte d’una certa tendència a nomenar fills il·lustres a granel, moda impulsada amb gran afany l’actual govern del Consell de Mallorca, que reconeix fills predilectes i regala medalles a l’engròs. Ep, no vull treure gens de mèrit a cap dels ciutadans guardonats, però em sembla que aquesta inflació està devaluant un acte institucional que tenia bona part de la seva rellevància en un cert caràcter d’excepcionalitat. Fins avui, els retrats de fills il•lustres tenen cabuda a les sales de plens i dependències distingides de les institucions, però no sé si en un futur proper això continuarà essent possible.
Sempre he considerat aquestes declaracions com una versió laica de les canonitzacions eclesiàstiques. En certa manera, tenen la mateixa funció: proposar a la ciutadania un model de vida exemplar i comportament social, una figura que ha brillat amb llum pròpia en la comunitat i a qui se li reconeix una aportació extraordinària al bé comú.
Algú em pot argumentar que Joan March reuneixi aquestes condicions? Per si hi quedaven dubtes sobre la seva trajectòria vital, l’extensa biografia (en dos volums) que ha escrit Pere Ferrer Guasp, publicada per Edicions Cort, ens ofereix tots els detalls i dates d’un personatge que va edificar una immensa fortuna, i un imperi financer que l’ha sobreviscut, damunt els negocis sense escrúpols, la destrucció despietada dels competidors, el caciquisme, el contraban i el tràfic d’armes, la compravenda de vots a les eleccions polítiques… Fill il·lustre? Model a imitar? Reconeixement públic a una vida exemplar?
Els fills il·lustres són, o haurien de ser, una cosa distinta d’un premi a una trajectòria triomfadora. Les institucions públiques no han de fer-se ressò de la inclinació de certs sectors de la societat a criminalitzar els delinqüents de baixa estofa, mentre que lloen i s’admiren davant la gosadia dels criminals de coll blanc. És allò que hem sentit dir tantes vegades: si robes mil euros, ets un lladre; si en robes mil milions, ets un geni. Doncs no, les declaracions de fills il·lustres no poden participar d’aquesta peculiar “ètica”. No podem negar que el guany i l’èxit personal a qualsevol preu, la pràctica i l’estètica de l’executiu agressiu, l’enginy i la voracitat per moure’s amb èxit dins el maremàgnum de l’especulació, desperten simpatia i enveja en massa gent. Però reconèixer que aquesta ideologia existeix en la nostra societat no significa que l’haguem de donar per bona. En les societats democràtiques avançades, governi qui governi, les institucions polítiques mantenen un valor, ni que de vegades sigui poc més que formal, d’exemplificació dels valors cívics de la democràcia, la convivència i el treball pel bé comú. No vull exagerar, però consider que una eventual declaració de Joan March com a fill il·lustre tindria un caràcter simbòlic de ruptura d’aquesta imatge, fruit del llarg i complex procés de construcció de la democràcia. No ens ho carreguem, per favor.