La Señorita Pepis deu ser el principal assessor de l’actual Govern Balear en matèria de política lingüística. Simple maquillatge que, a més, és de joguina. Un any després de la seva arribada a les institucions autonòmiques, el dream team capitanejat per Francesc Fiol i Miquel Melià ha demostrat amb escreix fins a quin punt és possible vendre fum i parafernàlia per amagar la sistemàtica aniquilació de la feina que s’havia fet anteriorment. I no em referesc només a l’etapa del PSM al capdavant de la Conselleria. Hem de reconèixer que la política lingüística de l’època Cañellas, comparada amb l’etapa actual, era de somni.
Des del Consell de Mallorca tampoc no podem dir que s’hagi compensat gaire tant de despropòsit. Molta publicitat, molta de cara, molta pela pública gastada, però res que es pugui qualificar, en rigor, com a política lingüística. I si algú esperava que la Generalitat catalana seria l’última fusta que ens salvaria del naufragi, toc pels morros. Amb la seva inestimable col·laboració, l’Institut Ramon Llull moria quan just començava a donar les primeres passes.
Ara, aprofitant el marc propici de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, sembla que les coses tornen al bon camí. Però alerta, que ningú no es confongui, perquè la solució que es proposa per revitalitzar el Ramon Llull és una espasa de doble tall. I si no l’agafes bé, pots acabar tallant-te. És clar que hem de saludar amb satisfacció una proposta de col·laboració entre la Generalitat Catalana, els Consells Insulars de Mallorca i Menorca i algunes institucions de la societat civil. Però la reconversió de l’Institut Ramon Llull en una Fundació no deixa de ser una rebaixa de l’ambició amb la qual va ser creat. El tap constitucional espanyol ens impedeix tenir institucions polítiques comunes dels Països Catalans, però mira, mentre no aconseguim superar aquest entrebanc ens cal una mica de creativitat i mà esquerra, i per tant bona va ser la iniciativa de crear organismes públics conjunts. Això era l’Institut Ramon Llull, i això és el que ha de tornar a ser. La proposta que ara s’ha posat damunt la taula no deixa de ser un pegat. Sí que és veritat que deixa en evidència les veritables intencions de l’actual Govern Balear. Però a mi això no em basta. Total, que hem de fer el cap viu i no caure en el parany. Hem de fer el possible per aprofitar al màxim les escletxes que ens ofereix l’actual conjuntura, difícil i complicada, hem de donar tot el suport que calgui a qualsevol iniciativa que serveixi per potenciar la llengua catalana a tots els territoris on es parla, però no hem d’abaixar la guàrdia de la reivindicació i la denúncia de la política lingüística de façana i maquillatge, tant de la que es fa per aquí com la que es fa al Principat. Perquè, francament, jo, de Mieras i companyia, no me’n refii ni un pèl. Amb el que ara s’apunta, no ens conformam. I no és que la situació prèvia, abans de la fractura de l’Institut Ramon Llull, fos el màxim desitjable, ni de bon tros. No es tracta de glorificar res. Allò era, tan sols, una primera passa en un camí cap a fites molt més ambicioses i sòlides. Però així com estan les coses, només que es tornàs a aquella situació ja seria una passa de gegant. Només que la Señorita Pepis desaparegués del mapa, Déu n’hi do.