A l’article anterior proposava una via de col•laboració entre les formacions polítiques d’esquerra nacionalista dels distints territoris dels Països Catalans, i acabava amb l’interrogant que molts plantegen: i per què no posam dins aquest projecte totes les forces nacionalistes, obviant la seva ubicació en l’eix dreta-esquerra? En un article recent, Josep Melià Ques abonava aquesta opció. Jo, em sap greu, no la compartesc. I no per cap mania gratuïta, ni per pretensió de purisme, ni per tancament sectari, sinó per la resposta que don a la pregunta cabdal que, al cap i a la fi, ens hem de fer tots els nacionalistes: quines són les prioritats del nacionalisme polític a les Illes Balears i als Països Catalans? Si ho són la llengua, els drets col•lectius i històrics del nostre poble, la recuperació de la sobirania política i la consolidació de la nostra cultura nacional, lògicament podrem compartir viatge tots els nacionalistes. Si la resta de continguts dels nostres distints projectes polítics són secundaris, cap problema per sumar. Però si consideram que, en el mateix nivell d’importància, també són prioritàries la defensa ambiental-territorial i la lluita per la igualtat i els drets socials, si consideram que aquests elements són inextricables del projecte nacionalista, la cosa es complica.
Ja em disculpareu, però jo no puc entendre el nacionalisme a Mallorca si la seva primera senya d’identitat no és la defensa aferrissada, pam a pam, del nostre territori fràgil i maltractat. Dit d’una altra manera, una formació política que fomenti l’especulació amb el territori, que toleri l’agressió sistemàtica contra el medi ambient en nom del creixement econòmic, és insolidària amb les generacions futures de mallorquins i mallorquines i, en conseqüència, per a mi no és nacionalista. Igualment, jo només entenc el nacionalisme com un projecte d’integració i igualtat entre tots els ciutadans i ciutadanes que trepitgen Mallorca. Per tant, qualsevol política que segregui els ciutadans, que fomenti la dualització rics-pobres, que promogui una política social paternalista i que davant els conflictes socials respongui amb un discurs policial i repressiu… em sap greu, però, allò que es diu junts, tan sols podrem anar a fer un cafè al bar de la cantonada.
Crec que, en els temps que vénen, malauradament tindrem l’oportunitat de comprovar com aquestes divergències no són disquisicions teòriques, sinó l’evidència d’una distància ideològica i programàtica de profundes conseqüències pràctiques. Em referesc al que pot passar amb la reconversió del sector turístic: els sindicats ja avisen, amb tota raó, que la necessària transformació d’un model obsolet cap a un de nou més sostenible, no es pot carregar damunt l’esquena dels treballadors. Si hi ha d’haver sacrificis, s’han de compartir. No pot ser que sempre rebin els mateixos. Com reaccionaran davant un previsible escenari conflictiu els partits anomenats nacionalistes? El seu distint posicionament, segons que siguin de dretes o d’esquerres, és tan sols un afer secundari que no hauria d’afectar l’entesa entre nacionalistes de dretes i nacionalistes d’esquerres, en benefici dels interessos superiors de la nació? Però… què és la nació, sinó el territori i les peresones?