M’han comentat que als meus dos articles anteriors m’he mogut en un terreny ambigu, sense pronunciar-me gaire. És cert, tot i que no ho he fet per por de mullar-me (això és el que pretenc fer avui), sinó per posar en evidència que avui és tot el nacionalisme polític als Països Catalans, i no sols algunes formacions polítiques «en crisi», el que pateix importants contradiccions (com a mínim desajustaments), entre el discurs i la praxi. Al capdavall, omplir-se la boca amb els Països Catalans no és ben bé el mateix que estar fent allò que més convé per, justament, avançar de la manera més eficaç en la seva construcció.
Som dels que creuen que determinats posicionaments pretesament radicals, que parlen de la nació unitària passant per damunt de l’articulació institucional i l’increment de l’autogovern de cada territori, i que obvien l’herència històrica i les diferències de tot tipus -també polítiques- entre els diferents territoris dels Països Catalans, tenen, a les Illes Balears, i encara més al País Valencià, un efecte contrari al desitjat: per cada catalanista que aconsegueixen, creen un nombre exponencialment superior d’anticatalanistes.
Tranquils: també tenc claríssim que un mallorquinisme, un balearisme o un valencianisme que renunciïn a la catalanitat i reneguin de voler bastir un projecte polític que abasti el conjunt dels Països Catalans, acabaran fent un favor impagable a l’espanyolisme.
La clau està en entendre que Països Catalans s’escriu en plural. L’expressió, prou clara i sucosa, és d’un bon amic, l’escriptor Alfred Bosch. Aquest fou, de fet, el títol d’una conferència que pronuncià a Ferreries (Menorca) la setmana passada, en la qual posava el dit a la nafra dels nostres problemes d’una manera lúcida, creativa i desacomplexada.
Què cal fer, idò?
1. La millor manera de fer catalanisme a Mallorca és fer mallorquinisme. A Menorca, Eivissa i Formentera, més del mateix.
2. El camí més fructífer del nacionalisme polític al conjunt de les Illes Balears serà el balearisme, entès com el reconeixement de les Illes com a nació política que cal dotar del màxim de sobirania per decidir el que calgui, sense castrar l’autogovern de cada illa. Al País Valencià, igual. Exactament de la mateixa manera que els nacionalistes del Principat fan, permeteu-me l’expressió, «catalunyisme». Fora manies: l’Estatut del Principat ha de dir que Catalunya és una nació, i l’Estatut de les Balears i del País Valencià han de fer el mateix. I reconèixer el dret a l’autodeterminació d’aquests pobles. És ridícul que algú proposi que l’Estatut de Catalunya digui que és una nació, i que quan sent dir que el nostre Estatut ha d’identificar les Illes Balears com a nació s’escandalitzi i ens acusi de regionalistes que volem matar els Països Catalans. Per favor!
3. Des de l’enfortiment del nacionalisme polític a cadascun dels territoris, hem d’avançar, amb coratge i sense complexos, cap a la seva progressiva articulació política.
Em direu que tot això són paraules vanes si els nacionalistes no som majoritaris a les institucions polítiques de cadascun d’aquests territoris. Cert. Però el que sí està en la nostra mà, i és el que hauríem de fer, és aconseguir la vertebració de les formacions polítiques que, a cadascun dels territoris, defensam aquesta via i tenim unes polítiques força semblants. En definitiva, el mateix model de la Federació PSM-Entesa Nacionalista: partits sobirans a cada illa, però que tenen un projecte, un programa i una estratègia compartits pel que fa a les Illes Balears. Idò el mateix per al conjunt dels Països Catalans: una federació dels partits nacionalistes d’esquerres que basteixi un projecte, un programa i una estratègia que sumi esforços en la mateixa direcció.
Supòs que queda prou clar: la solució no és que els partits que coexistim a Mallorca ens ajuntem per fer política local. La via correcta és sumar les formacions polítiques afins de cada territori dels Països Catalans per fer política nacional.
Hi queda una última qüestió: tot això, significa que ens hem de tirar a l’esquena les diferències dreta/esquerra per construir un espai nacionalista «transversal»? Continuarà (i acabarà).