La setmana passada, arran d’uns articles d’en Climent Picornell, vaig apuntar algunes paradoxes i contradiccions que es donen en el discurs nacionalista actual. Avui m’agradaria seguir, encara, sobre un punt del seu primer article que m’inquieta especialment. Cit textualment: «les circumstàncies polítiques, això que en diuen la realpolitik, han conduït, inexorablement a fer balearisme i, més encara, mallorquinisme, menorquinisme, eivissenquisme i formenterisme polítics» (DdB 14.07.04).
Idò bé. Ni el balearisme és sols fruit de la realpolitik (supòs que es refereix a les circumstàncies polítiques dels darrers anys, o de les darreres dècades a tot estirar), ni l’insularisme (mallorquí, menorquí, etc.) és l’últim esglaó de la progressiva rebaixa/degradació del catalanisme.
En primer lloc, és innegable que el regionalisme/nacionalisme a Mallorca (la frontera entre ambdós termes han estat històricament feble) ha tingut, des dels seus mateixos orígens (finals del s. XIX), tres corrents o tendències:
1. El pancatalanisme de tall jacobí (Mallorca s’ha d’incorporar a Catalunya, i punt).
2. La postura radicalment contrària (Balears/Mallorca totalment separades de la resta de territoris de parla catalana, res de Països Catalans).
3. Una postura intermèdia, que ha entès la recuperació nacional de Mallorca/Balears com un procés de recuperació de la sobirania (la intensitat o els límits d’aquesta seria una altra qüestió), tot acceptant una integració «no dissolvent» dins el conjunt dels Països Catalans.
Tots tres corrents, amb tots els matisos que vulgueu, perduren fins avui. I l’important és que tots tres arrenquen de plantejaments ideològics/teòrics propis, i per tant és un reduccionisme històricament infundat considerar les tendències segona i tercera tan sols com una renúncia o una rebaixa pragmàtica de la primera.
En segon lloc, l’insularisme, i sobretot el menorquinisme, és cronològicament anterior al balearisme, i en cap cas no és un episodi tardà de fragmentació particularista. L’articulació de les Illes Balears com a província (1820) va ser contestada per Menorca des del primer moment. Al llarg del segle XIX s’alcen distintes veus a Menorca que clamen contra el centralisme de Palma i contra la mateixa existència de la província balear. El punt culminant és el projecte de llei defensat el 1912 pel diputat republicà alaiorenc Frederic Llansó, on proposava que Menorca se separàs a tots els efectes de la província balear. Més tard, l’any 1931 (Segona República), l’avantprojecte d’estatut d’autonomia de les Illes Balears redactat a Mallorca fou rebutjat majoritàriament des de Menorca. En aquest context, un sector menorquí va proposar la unió de Menorca amb Catalunya, però cal recordar que fou molt minoritari. Fins i tot en una època més recent, en els debats preautonòmics de la transició, el recel menorquí fou considerable.
El mallorquinisme, en canvi, no es va configurar com una defensa de Mallorca enfront de les altres illes. La dinàmica centre-perifèria ha dut, però, a una confusió notable a l’hora de concretar l’àmbit d’actuació política: en bona part de la producció escrita del mallorquinisme polític, els termes “Mallorca” i “Balears” són sovint intercanviables, cosa que va aixecar, des de bell començament, notables recels a les altres illes.
En conclusió: catalanisme, balearisme i insularisme són tres corrents del regionalisme/nacionalisme balear, i no té sentit considerar-los com tres estadis d’una història de claudicació i rebaixa d’objectius polítics. El que ens ha d’interessar ara és el present, i sobretot el futur. I caldrà, en aquest sentit, respondre a una pregunta: catalanisme, balearisme i insularisme han de ser forçosament excloents, o es poden concebre d’una manera integradora, com tres nivells de concreció d’un discurs nacionalista global i coherent? La setmana que ve, més.