Disculpau que faci una comparació tan bèstia, però és que n’estic convençut: en matèria de territori, en un sentit ample (urbanisme, recursos naturals, infraestructures, etc.), la política del PP és com un càncer, i la del PSOE com una infecció vírica. Dues malalties d’etiologia distinta però que, si no s’agafen a temps, acaben amb al mateix resultat final: la mort del pacient. En aquest cas, la destrucció del territori.
Ja sabeu com funciona el càncer: és un desgavell generat pel propi cos. Algunes cèl·lules es tornen boges, i comencen a reproduir-se compulsivament, en contaminen d’altres, creen el desordre i ho emmerden tot. L’urbanisme del PP funciona d’una manera anàloga: via lliure al creixement desenfrenat, incitació al desordre (ulls cecs davant les il·legalitats), carta blanca a l’especulació, campi qui pugui, i capdefava l’últim. Palma i Llucmajor són dos casos emblemàtics.
El PSOE és una altra cosa. El seu urbanisme s’assembla més a un atac víric. Els virus entren al cos i no l’escaten en dos dies. Primer de tot s’hi adapten, mutant si cal perquè el cos del malalt no els foti fora. I quan estan ben assentats, comencen el seu atac lent, sistemàtic, ordenat. Ves si això no és el que ha fet el PSOE als municipis on ha pogut governar durant anys i panys, com Calvià i Marratxí. Dos casos de desenvolupisme ordenat, planificat, més rigorós amb el respecte a la legalitat, i capaç de mutar i adaptar-se als nous vents: el Calvià de Margarita Nàjera com a paradigma del desenvolupament sostenible. Ja ho val.
Hi ha diferències entre un i altre model, tant d’intenció com de forma. La dreta cerca el benefici pel benefici, l’enriquiment privat i individual amb un menyspreu absolut cap a l’interès general i el bé comú. Els sociates estimulen el creixement perquè hi hagi més feina per a tots, i procuren que la societat participi d’alguna manera dels beneficis del creixement. Però al capdavall, el resultat d’ambdós models és, en bona part el mateix. Comparau Llucmajor amb Calvià. D’acord, no us negaré que estèticament guanya el segon, i segurament no s’hi han fet tantes marranades. Però el model de fons és el mateix: consum de territori, monoconreu turístic, i creixement continuat (sostingut, més que sostenible). I tant d’una manera com de l’altra, acabarem matant la gallina dels ous d’or.
I anam tirant de veta. La qüestió de les autopistes va pel mateix camí: el PP ha actuat amb el seu millor estil: amb prepotència, començant les obres peti qui peti, menyspreant el clam social i les mobilitzacions ciutadanes, fotent-li pel dret. Ara arriba el PSOE de Zapatero, i la seva ministra de Foment diu que les coses es faran millor: Matas podrà fer les seves autopistes si compleix la normativa (bàsicament, si demana permís a Madrid, que l’hi donaran), es revisaran el traçats per millorar la sostenibilitat i evitar abusos amb particulars afectats per expropiacions, etc. Molt bé. Tot serà més legal, més aclarit, però al final les autopistes es faran. I del tren, ni una paraula. Bé, sí, a la reunió entre els dos executius l’única referència va sortir de la boca de Rosa Estaràs, per reclamar al Govern Zapatero que hi inverteixi. I els zapateristes, fent-se l’orni.
Heus aquí l’abast del famós «canvi de model» de què parla el PSOE.