Demagògia? No, en absolut. Quan una cosa és clara, com més directament es digui, millor s’entén. I aquest és el cas que ens ocupa, com intentaré demostrar en les línies que segueixen. Si de veritat el Govern Zapatero vol que el català sigui reconegut al màxim nivell possible, no ho ha de demanar, sinó que ho ha de fer. Perquè està en la seva mà. Perquè la decisió no s’ha de prendre a Brussel·les, sinó a Madrid.
En la història recent de la UE hi ha un precedent claríssim. Quan el govern de Finlàndia negociava el seu ingrés a la UE, que es va produir l’any 1995, va aportar com a noves llengües oficials europees el finès (o suomi) i el suec. I ho va fer perquè en aquell estat hi ha una minoria lingüística sueca, del 6%, localitzada a la costa sud i a les Illes Aland. Al final, aquesta important fita va quedar matisada pel fet que Suècia també va ingressar, el mateix any, dins la Unió Europea. Però si no s’hagués produït la incorporació de Suècia, igualment el suec seria avui llengua oficial de la UE gràcies a la decisió presa en el seu moment pel govern de Finlàndia.
També és significatiu observar que l’estat finès predica amb l’exemple, ja que allò que va proposar per a les institucions europees també ho compleix dins el seu propi estat. En efecte, el suec que, repetesc, és parlat per sols un 6% de la població de Finlàndia, i que a més està localitzada a una determinada regió és, en canvi, oficial a tot el territori de Finlàndia… i en el cas de les Illes Aland és l’única llengua oficial!
Exactament al contrari del que ha fet i fa el govern espanyol, tant si governa el PP com el PSOE. El nou ministre d’afers exteriors, Miguel A. Moratinos, reconeixia fa pocs dies que quan Espanya va negociar el seu Tractat d’adhesió a la Unió Europea es va «oblidar» del català, i que per això ara tenim la situació que tenim. Home, gràcies per reconèixer que es van equivocar. Però, i ara què?
Molt senzill: ara ens trobam en el millor moment perquè el govern espanyol esmeni aquesta equivocació històrica, però els fets demostren que el PSOE no està disposat a jugar fort. La Unió Europea es troba avui en un veritable procés constituent, justament perquè s’està treballant per aprovar la Constitució Europea. L’article IV.10 del projecte constitucional determina quines seran les llengües constitucionals europees. I encara hi ha temps perquè els estats europeus facin esmenes aquest projecte. És el moment, doncs, perquè el govern espanyol decideixi que la llengua catalana tengui el màxim estatut europeu i quedi, en conseqüència, recollida dins la Constitució.
Paral·lelament, correspon a l’estat espanyol la iniciativa de modificació del reglament de règim lingüístic de la Unió Europea, a fi que els ciutadans ens puguem relacionar amb les institucions comunitàries en català. En el mateix sentit, aquest també seria el moment idoni perquè l’estat espanyol dotés la llengua catalana de la mateixa oficialitat que té la llengua sueca a Finlàndia, és a dir, que a l’interior de l’estat espanyol els ciutadans puguem relacionar-nos amb qualsevol administració, l’estatal inclosa, en català.
Aquesta és la feina que ha de fer el govern espanyol. Tota la resta -declaracions a la premsa, creació de comissions d’estudi, demandes genèriques a les institucions europees a favor del reconeixement (?) del català- són vuits i nous, i cartes que no lliguen. Per tant, que es deixin de parole, parole, parole, com deia la cançó, i es posin a fer feina. I si no la fan, almenys que tenguin la dignitat de callar.