Si de Ramon Llull ens queda la mata escrita, d’en Jaume Matas ens queda escrita la pàgina més trista de la política cultural (cultural?) d’aquest país d’ençà que tenim això de la democràcia. És cert que en el regnat de l’amo en Biel no es van fer gaires coses per la llengua i la cultura, però almenys no es desfeien les que, a empentes i rodolons, ja s’havien estrenat.
Però en el fons, el problema no és que en Matas hagi donat portada a l’Institut Ramon Llull (IRL). Això ja ens ho podíem esperar, perquè coneixem les mates que fan llentrisca, i aquesta mata la fa ben lletja: en tan sols un any, ell i el seu govern han batut tots els rècords de la marginalització de la llengua catalana a les Illes Balears. No. El mal és, caguendena, que els altres li ho han posat més que fàcil. Els actuals inquilins de la Generalitat, que per sentit comú i per sentit de país haurien d’haver posat el Govern Balear contra les cordes -no era gaire difícil-, en una tesitura en què li resultàs complicat justificar la portada, han fet exactament el contrari: provocar i afegir motius perquè els d’aquí poguessin tocar el dos amb la cara ben alta, fent-se les víctimes i amb posat de núvia ultratjada. Entre uns i altres s’han carregat la criatura.
Un columnista d’aquest diari es demanava què feien compartint la mateixa institució dos governs de signe polític distint com són el català i el balear de l’actualitat. Bon pregunta. La resposta, la tenim en el passat recent: feien el mateix que els governs balear i català de l’anterior legislatura, els que van crear i posar en marxa l’IRL, dos governs que també eren de signe polític diferent. La diferència? Que en l’anterior etapa l’esperit constructiu i el sentit de país van ser més poderosos que les lògiques i legítimes divergències entre partits i entre governs. Per damunt d’això, va pesar més l’afany per començar un projecte ambiciós per la projecció exterior de la llengua catalana. Però això de la col·laboració entre governs de signe polític distint, i especialment en matèria cultural, cosa tan corrent en tots els països civilitzats, es veu que a nosaltres ens està vetat.
I ara, campi qui pugui. Al costat d’algun gest de decència (Carme Riera: enhorabona per la teva decisió de deixar el patronat de l’IRL; tota una declaració de principis), i quan el cos del mort encara és calent, també n’hi ha que en lloc de fixar-se en l’animalada que ens estan fent a tots plegats es recorden abans de res de la seva supervivència: si volem traduccions i projecció exterior de les nostres obres, ara haurem d’anar a parlar amb els de Barcelona, a veure si ens cauen quatre miques de la taula d’Epuló, perquè el que és aquí…. Fantàstic. La millor manera de superar aquesta crisi passa pel provincianisme mesquí. Apa, anem tots a agafar tortícolis mirant cap a Barcelona! Pengem-nos de la magnanimitat d’alguns prohoms de la metròpoli, facem la bona als que ara comanden a la Plaça de Sant Jaume, mirem d’agradar a qui toca i posem en pràctica, una vegada més, el que més bé sabem dir en mallorquí: com tenim allò nostro?