Amb motiu de la recent gran ampliació de la Unió Europea -la més important de la seva història-, molts mitjans de comunicació han ofert reportatges o suplements especials per apropar-nos a la realitat d’aquests nous socis. Aquestes informacions destaquen l’enriquiment de la diversitat que comporta la incorporació d’aquests nous socis al projecte eurocomunitari, i apunten el repte de construir una Europa unida tot preservant i valorant aquesta diversitat. Aquesta és, de fet, la idea que promou el lema oficial de la Unió Europea, “Unitat dins la diversitat” (In varietate concordia, en diuen en llatí), eslògan amb el qual es vol visualitzar què és i què vol ser aquest projecte polític.
Idò m’he fixat que gairebé tots aquests reportatges coixegen del mateix peu: expliquen la diversitat europea a partir de la comparació entre els estats, des de l’òptica dels estats. Quan el clixé de les fronteres estatals, no sols no explica molts dels aspectes fonamentals de la diversitat europea, sinó que sovint enfosqueix, o fins i tot distorsiona, una correcta percepció de les coses.
Sé que això és complicat d’explicar, i per tant intentaré clarificar-ho amb un exemple. Posem per cas: de quina manera volem que s’expliqui què és Espanya a l’estranger? Consideram adequat que diguin que és un país amb capital a Madrid, que l’idioma oficial és el castellà, i que de la cultura espanyola destaquen el flamenc, els toros i la paella? Home, potser a algú ja li anirà bé, així. De fet, si fa no fa això era el que es transmetia des de l’Espanya franquista cap a fora! Però estic segur que avui la majoria opinarem que una presentació així resulta esquifida, reduccionista, negadora de la diversitat interna. Trobarem més adequat que es faci referència a les distintes llengües cooficials als distints territoris de l’Estat, a la pluralitat cultural d’arrels històriques, etc. No és cert?
Molt bé. Idò ara demanem-nos: com veim nosaltres la resta de pobles europeus? No feim amb els altres (considerar els estats com a realitats uniformes) exactament allò que no ens agrada que els altres facin amb nosaltres…? Ah, amic meu!
No m’estic inventant res. Dissabte passat, dia primer de maig, l’emissora de ràdio Catalunya Cultura, que se suposa que hauria de tenir una mica de sensibilitat en aquests afers, va dedicar el seu programa setmanal “Interrail, l’Europa d’ahir i d’avui” als deu nous estats de la Unió Europea. Idò ni una paraula sobre la seva pluralitat interna. D’acord, la majoria d’aquests nous socis europeus són estats uni-nacionals, però no tots; i en el millor dels casos, gairebé tots tenen minories lingüístiques o culturals prou significatives. Ni una referència al vigorós moviment autonomista de Silèsia (Polònia), o a les dificultats de la minoria russa dins les noves repúbliques bàltiques, o a la historicitat i pervivència de Moràvia, una antiga nació avui incorporada dins la República Txeca…
En fi: a Europa, la norma no és la uniformitat sinó la pluralitat, la diferència, i l’esquema dels estats no ens aclareix la complexa teranyina de fets i circumstàncies que hem de tenir en compte per comprendre què és i cap a on va l’Europa d’avui: llengües que es parlen a diversos estats, nacions ficades per força dins un estat que no les reconeix, nacions dividides entre diferents estats, minories ètniques, lingüístiques o religioses trasplantades més enllà de les fronteres de la seva nació d’origen a causa dels mil i un conflictes que han sacsejat el vell continent… Si tingués més espai podria argumentar aquestes afirmacions amb nombrosos exemples, perquè en tenim a cabassos: nosaltres mateixos en som un.
S’apropen les eleccions al Parlament Europeu. Durant algunes setmanes, els diaris, les ràdios i les teles dedicaran una mica més d’espai del que és habitual a parlar de la construcció europea. Permeteu-me suggerir-vos que analitzeu aquestes informacions, i sobretot les referències a la unitat dins la diversitat, observant si ens parlen únicament d’estats o si, molt més d’acord amb la realitat europea d’avui, ens parlen també de pobles, de països lingüístics i culturals, de nacions sense estat. Sense cap dubte, els qui ho facin de la segona manera seran l’excepció.
Fixau-vos també en els discursos dels partits que es presentaran a aquestes eleccions europees. I a l’hora de decidir el vostre vot aturau-vos, ni que sigui un instant, a reflexionar sobre unes paraules que, fa poc més d’un any, pronunciava a Palma Virgilio Dastoli, secretari general del Moviment Federalista Europeu: “la nova Europa ha d’unir allò que els estats van separar, i separar allò que els estats van unir per força. El repte de la nostra generació és fer l’Europa de les ciutats, dels pobles, de les cultures i de les persones. No un club d’estats”.