Estimat amic,
Acab d’assabentar-me de la fatal notícia: des d’ahir migdia, ja no ets entre nosaltres. Els amics m’han anat telefonant els darrers dies per tenir-me al corrent del teu estat, i m’ha dolgut no poder ser en aquests moments a Mallorca, a prop teu i de Na Teresa. Per raó d’estudis estic passant tot el mes de juliol a Burgos, no gaire enfora de la teva Soria.
És la primera vegada que pas tant de temps seguit a Castella, i aprofit els caps de setmana per descobrir el país. Dic descobrir perquè, si bé en altres ocasions he visitat algunes ciutats castellanes, mai no havia tingut l’oportunitat de fer llargues excursions per submergir-me en els bellíssims racons d’aquestes contrades… i recordar alguna conversa amb tu. Ja saps que, en la meva ignorància, sempre m’havia imaginat Castella des del tòpic de la Meseta: infinites extensions planes o lleugerament ondulades que es perden en l’horitzó, i poca cosa més. Te’n recordes? Quan vaig acabar de llegir la teva impressionant novel·la Los hijos de Jonás, et vaig comentar que m’havia encès la curiositat per visitar les comarques de Soria on està ambientada. Aquells paisatges que hi descrius, tan rics i diversos, em presentaven una Castella molt diferent de la falsa imatge que jo en tenia. Te’n vas alegrar, i m’assegurares que si algun dia hi anava, no em defraudaria, ja que la bellesa d’aquells paratges era molt superior al que podia imaginar-me llegint les teves obres…
Fa dues setmanes, trescant per la comarca burgalesa d’Arlanza -Covarrubias, Silos, el congost de La Yecla-, el seu paisatge de verds fondals, rierols tortuosos, alzinars centenaris i velles cases rurals puntejant els camins, en contrast amb vastes planícies cobertes de blat a punt de segar, em va evocar directament Los hijos de Jonás. Podia veure na Maria de las Cerezas i els seus germans en molts dels indrets per on passejàvem. Un company d’excursió em digué que, efectivament, moltes zones de la teva Soria s’assemblen a aquesta comarca. Em vaig meravellar, com mai, per la teva increïble capacitat per elaborar amb la paraula veritables fotografies del paisatge, i vivificar-les amb uns personatges d’una profunditat i un dramatisme esfereïdors. I ho feies amb una suprema simplicitat i austeritat, amb una precisió de llenguatge increïblement expressiva -vocabulari senzill i frases curtes, lacòniques, punyents-, signes d’un domini impressionant de la llengua castellana, però també, i sobretot, d’una extraordinària sensibilitat i d’un apassionat coneixement dels racons més íntims de la condició humana.
I és que la teva obra escrita és com un mirall de la teva enorme humanitat. D’ençà que ens vam conèixer he sentit una gran admiració per l’escriptor, però encara més fascinació i atracció per la persona. Com en la teva escriptura, darrere d’una gran senzillesa i modèstia hi he descobert una saviesa sensacional, i sobretot un cor gran que irradiava amor i tendresa pels quatre costats. Has estat l’amic sempre atent i sol·lícit: tant en els moments d’èxit com en els de dissort, mai no m’ha mancat la seva telefonada o el missatge de correu electrònic, per felicitar-me o encoratjar-me. I encara que potser tu no ho pretenies, per a mi i per a molts has estat un veritable mestre: no et posaves a ensenyar, sinó que simplement essent tu mateix ens estimulaves l’esperit crític i inconformista, ens feies capbussar en el fons de nosaltres mateix, i ens empenyies a obrir nous camins. No és d’estranyar, ans al contrari, que molts grups i institucions hagin recorregut a tu com assessor de nombrosos projectes de caràcter social, i que pertot arreu on has passat hagis deixat una empremta i un record inesborrables.
Avelino, amic i mestre, res no ens pot sostreure del dolor que sentim en aquests moments per la teva pèrdua, però ens queda per sempre tot el que hem après i descobert a prop teu. Ha marxat el teu cos, però és impossible no sentir que ets aquí.