A mitjan dècada dels 80, a distints estats de la Unió Europea, i especialment a l’estat espanyol, es va anar obrint camí el discurs de l’Europa dels pobles. Bàsicament dos factors jugaven a favor de les tesis d’aquell corrent polític. D’una banda, el progressiu afebliment dels estats-nació en el marc de la globalització. I per altra banda, en el cas concret d’Europa, l’anomenada pèrdua de poder “per dalt i per baix” dels estats: er dalt, a causa de la transferència de poder cap a les institucions comunitàries; i per baix, a causa dels processos de descentralització político-administrativa. Recordem que, en el cas espanyol, eren els anys del desplegament de l’estat de les autonomies.
Aquesta realitat estimulà l’optimisme dels moviments polítics nacionalistes i autonomistes, que es manifestaven com a europeistes entusiastes. En la progressiva articulació política d’Europa “a costa” dels estats hi veien l’oportunitat de realitzar les seves aspiracions. La posada en marxa del Comitè de les Regions fou saludada per aquests sectors com un pas rellevant cap a l’increment del pes polític de les nacions sense estat, les regions amb institucions d’autogovern i altres instàncies polítiques sub-estatals.
El pas dels anys, tanmateix, ha anat refredant aquell optimisme. Les successives reformes dels Tractats de la Unió han estat aprofitades pels governs dels estats membres i pels grans partits estatals (i estatistes) que els donen suport -socialistes, populars, i altres- per recuperar el terreny perdut, maldant de garantir la pervivència del pes dels estats-nació. Al llarg dels últims cinc anys s’ha clarificat l’horitzó: tendim cap a una UE políticament més forta i integrada, però clarament articulada com una unió d’estats. El paper de les entitats sub-estatals queda limitat, frenat, i amb poques expectatives d’increment substancial en el futur. Com a mostra, el paper cada cop més irrellevant del Comitè de les Regions.
El darrer i transcendental episodi polític del procés europeu, l’elaboració del Tractat Constitucional de la UE, sembla abocar encara més obres sobre aquell projecte de l’Europa dels pobles. L’esquema d’aquest Tractat és clar: Europa és i serà una unió d’estats, i punt.
Sembla obvi que el model que s’està consolidant aboca no poques contradiccions. Per exemple, Malta, que l’any que ve esdevindrà estat membre de la UE, com que és un estat tindrà presència directa dins el Consell de Ministres de la UE, i l’idioma maltès obtindrà l’estatus de llengua oficial de la Unió. Però recordem que Malta és un arxipèlag amb una superfície equivalent a la meitat de Menorca, i amb uns 390.000 habitants. Per contra, les Illes Balears, molt més grans i amb el doble de població, no tindran acés directe a les institucions comunitàries, i la nostra llengua, el català, que és la setena més parlada de la UE, amb més de nou milions de parlants, romandrà relegada a llengua “regional”.
En fi: no és estrany que aquesta evolució hagi descavalcat del somni europeista els vells partidaris de l’Europa dels pobles, fins el punt que comencen a sorgir expressions euroescèptiques. Però, realment està tot perdut? No hi ha res a fer?
Els passats 26 i 27 de juny vaig assistir, a l’Alguer de Sardenya, a l’assemblea general del Partit Democràtic dels Pobles d’Europa – Aliança Lliure Europea, la plataforma de partits nacionalistes progressistes de les nacions sense estat d’Europa, de la qual el PSM n’és membre observador. Les qüestions que he plantejat a la primera part de l’article van centrar bona part dels debats. Una de les intervencions més lúcides va ser la de l’eurodiputat gallec Camilo Nogueira, del BNG. La seva tesi, molt resumida, seria la següent:
1. La UE s’articula, certament, com una unió d’estats.
2. Els líders europeus més radicalment defensors de la preeminència dels estats-nació, entre ells José María Aznar, pretenien que el Tractat Constitucional congelàs les fronteres internes de la UE, i per tant fes inviable qualsevol procés d’autodeterminació.
3. Per falta de consens, el Tractat Constitucional no assumeix els plantejaments radicals d’Aznar; tampoc dóna la raó a les reivindicacions de les nacions sense estat, sinó que opta pel silenci: tot continua en mans dels estats.
4. Per tant, els problemes de distribució de poder polític a favor de les entitats subestatals no els resoldrà la UE sinó que, com ha passat fins ara, continuaran essent afers que els estats membres hauran de resoldre internament. Aquesta situació retorna a l’àmbit estatal les reivindicacions nacionalistes: ja no podem esperar que l’articulació política d’Europa resolgui les nostres aspiracions, però tenim la porta oberta a plantejar-ho a nivell estatal.
Les conclusions d’aquest plantejament són clares: Aznar ha fracassat en l’intent de traslladar a la UE el seu nacionalisme estatista radical. Per tant, partits i moviments nacionalistes ens trobam més o menys en la situació de fa vint anys: si volem incrementar l’autogovern de les nacions sense estat, ho hem de plantejar davant l’estat, no davant la UE. Tanmateix, hom dirà que qualsevol desenvolupament de l’autogovern toparà inexorablement amb la impossibilitat d’obtenir representació directa davant les institucions comunitàries. Bé, això és encara història no escrita: dependrà en bona mesura d’allò que els estats vulguin fer en relació a les institucions europees. I aquí, almenys fins ara, hi ha una gran disparitat de models.
En qualsevol cas, i posats a ser pessimistes, és cert que ens podem trobar amb greus dificultats per assolir un gran satisfactori de representació directa davant Europa. Si això és així, ¿hi quedarà un altre camí que no sigui la reivindicació de la independència? Francament, no m’atrevesc a dir-ho. Però sí que subscric l’opinió de Camilo Nogueira: “És impossible pensar que Europa actuï per damunt d’un estat per resoldre un contenciós d’autodeterminació. Però també és raonable pensar que si dins un estat s’arriba a un acord o a una “derrota” de l’estat davant d’una nació sense estat, Europa tampoc no bloquejaria un procés d’autodeterminació”.
En definitiva, la història és oberta. Com sempre.